El Petit Príncep és ja a punt de fer els 72 anys de vida. Grandiós llibret de 95 pàgines inexhauribles. Em sap greu que Jordi Llovet no hi estigui d’acord, però la veritat és que l’havíem fet llegir a classe moltes vegades, fins i tot a 1r i 2n d’ESO. No és exactament un llibre infantil tot i que Saint-Exupéry el dedicà a l’infant que tots hem estat encara que moltes vegades, massa, no ho recordem. L’argument és el de menys en aquest llibre. Són els brins de saviesa que de tant en tant hi trobes allò que em sembla que el fa imprescindible. Als joves de 12 i 13 anys no pots dir-los de cap manera que el llegeixin a casa i que encabat els en faràs l’examen corresponent. El de menys és l’examen. No té cap importància un examen d’El Petit Príncep. No serveix de res i és perdre el temps. Llegir a classe en veu alta que hi ha aquest jardí de roses, totes idèntiques i tot molt bonic. Que són molt boniques aquestes roses, però que són buides i que no té cap sentit morir per elles. O que els nens són els únics que saben què busquen perquè perden el temps amb una nina de drap que s’acaba convertint en una cosa molt important i, si els la prenen, aleshores ploren. Llegir a classe i en veu alta coses d’aquestes, i encara moltes més, té més importància que tot el temps que puguis invertir, per exemple, en l’explicació de la vocal neutra o de les consonants oclusives o fricatives. I que qualsevol examen. Anem curts, molt curts, de totes aquestes coses que mai no s’acaben d’entendre del tot en aquest país nostre. Els vanitosos només senten les alabances. I si aleshores un nen se us acosta, si riu, si té els cabells d’or, si no respon quan li feu preguntes, ja endevinareu qui és. Sigueu amables! No em deixeu així de trist: escriviu-me dient que ha tornat. El trobo tant a faltar, aquell nen que vaig ser.
