Corre per les xarxes un vídeo que a mi no em fa gràcia i que potser ja heu vist. A mi no me’n fa, però entenc que en pugui fer. Perquè em passa exactament el contrari del que deia a ‘Afers exteriors’ en Miquel Calçada, àlies Mikimoto, sobre l’humor del galant granadet Arturo Fernández: “Em fa gràcia, però no l’entenc”. Per si algú no sap de quin vídeo parlo, aquí us l’enllaço: “Ríase con el catalán que se habla en Hospitalet”. Jo aquest vídeo l’entenc, però no em fa gràcia. La cosa és que fins i tot el vaig rebre en un grup de WhatsApp en què estic i on la majoria de persones són independentistes. I això sí que no ho entenc: que me l’enviessin determinades persones.
Hi ha una qüestió bàsica en comunicació que és identificar l’emissor d’un missatge. Sí, allò tan avorrit que vam estudiar unes dues-centes mil vegades mentre fèiem l’EGB: emissor, canal, missatge, receptor… El cas és que l’emissor d’aquest missatge és el monologuista hospitalenc Raúl Alcaraz. La seva pàgina web és raulalcaraz.es i està disponible en castellà i en espanyol. El vídeo es va publicar al Youtube. Primer al seu canal i, ben aviat, a un altre amb més de 8.600 suscriptors. Aquest darrer és el de Dolça Catalunya, on s’especifica que l’ha gravat un “dolço”, és a dir, algú que s’identifica amb el contingut i el pensament d’aquest blog.
I què és Dolça Catalunya? Dolça Catalunya es defineix com “Seny de catalanes bajo el nacionalismo” (curiosament sense zeta, encara que als comentaris n’hi ha a dojo) i té seccions tan interessants com Catalunya de tots, CATchondeo, En el Butifarrèndum (concepte que abasta des de les consultes populars fins al 9N), Mejor juntos i Pujol & family. Que un vídeo així es pengi al canal de Dolça Catalunya em sembla normal; que després el facin córrer persones més o menys catalanistes és un disbarat i un autogol de la magnitud de saludar amb un “Buenas”. Però m’explicaré una mica millor.
Per començar, l’humorista fa mofa de l’accent català. Un clàssic. Impostant la veu a la manera de Martes y Trece, exagerant. La qual cosa ens porta a una reflexió que es feia Mònica Planas en un article recent: la fonètica de molts catalans està tan interferida, tan castellanitzada, que han d’estrafer un accent que no utilitzen en el dia a dia per fer veure que parlen amb accent català. Perquè en realitat, no en tenen. Un andalús o un gallec, en canvi, parlen amb normalitat quan expliquen acudits sobre andalusos o gallecs, amb el seu accent de cada dia, el que sura en l’ambient. A moltes gran ciutats de casa nostra, en canvi, es parla un català primet, neulit, escarransit, sense esma de desviar-se del castellà per res, no fos cas que semblés “massa català”. Un català de traductor automàtic d’El Periódico.
Per continuar, el vídeo conté una andanada extemporània al món convergent (“Jo trinco, però amb il·lusió”) quan és ben sabut que, en el mercat de divises, un Bárcenas o un ERE cotitza molt més alt. És clar que no és així si mirem les portades dels diaris, on la corrupció de CiU (encara sub iudice, color taronja) acapara portades, però Raúl Alcaraz, aprofitant que el Llobregat passa pel Prat, fot un moc als convergents en un vídeo que, se suposava, ens havia d’explicar com és la llengua catalana.
Anem, doncs, a la gravació. El pitjor del cas és que resulta una gran mentida filològica. Perquè no tracta del “catalán que se habla en Hospitalet” (dit així, sense l’article de l’Hospitalet, única forma oficial), sinó de l’espanyol amb accent andalús que es parla a la segona ciutat de Catalunya. D’entrada, hi surt una senyora que en cap moment no demostra que parli català: mala informant, doncs. Quant a les consonants geminades de què parla, el català sí que té ela geminada (com al “Cal·lo” que diu l’autor del vídeo) i la doble ena (a “connectar” o a “innocent”; però “pienna”, que és l’exemple que cita Raúl Alcaraz, no la recull cap diccionari que jo conegui). Aquesta ena, dit sia de passada, Alcaraz la presenta referint-se a la ena de Navarra, no a la de Navarcles o Nigèria, sinó amb la de Navarra. Molt autocentrat, vaja.
De totes maneres, quan patina encara més el vídeo és quan parla de la te geminada (etto, ettà) i quan durant tota la gravació es deixa les esses finals: jueve, vienne, la agenda (plural), sepái… Així que al final acabem entenent de què tracta en realitat: d’intentar fer gràcia a costa del català —a mi no me’n fa— i de fer escarni de la llengua pròpia de Catalunya, que no té gaire presència en el dia a dia de molts hospitalencs. Riure’s del feble. Molt graciós, tot plegat. I original.
Així que, si voleu veure el vídeo, endavant. Però, adaptant un pelet aquelles paraules de Golda Meir, entenc que ens vulguin escombrar, però que no ens demanin que hi col·laborem.
[Afegitó del 26 de març. El monologuista i humorista, després de la publicació d’aquest article, ha fet que Dolça Catalunya despengés el vídeo d’aquest canal. Per això l’enllaç és al vídeo original que va caure en gràcia a molts lectors habituals de Dolça Catalunya.]
