A un polític no li demano gaire: bàsicament, que no m’enganyi, i, si ho fa, almenys que no ho faci pel meu bé. No crec que sigui demanar massa però, tot i així, no n’he trobat gaires que passin el tall. La necessitat d’amagar-me part de la veritat (quan no tota) per evitar-me maldecaps i patiments inútils sembla que els supera. I no cal, de debò: la meva quota anual d’enganys ja la cobreix amb escreix la junta directiva del Barça; de fet, amb els últims nomenaments de directius, ja han exhaurit la quota d’aquest any i les del que queda de dècada.
Que menteixin Bartomeu i els seus no em ve de nou; després de la mítica promesa de Rosell (“No us fallaré, NO-US-FALLARÉ”) el camí estava marcat i el llistó tan alt que ni Bubka s’hi atreviria. Per sort i per desgràcia, aquesta junta és tan maldestra que no sap ni mentir, se’ls veu a venir d’una hora lluny i queden retratats cada vegada que miren d’engalipar-nos (que acostuma a ser cada vegada). Ara, quan parlem de farsants professionals, d’addictes al poder com Rivera o Coscubiela que han basat la seva carrera en l’engany, capaços de mentir en públic amb la mateixa tranquil·litat amb que demanen un tallat, la cosa canvia.
Tot i això, que menteixin aquells qui no votes no deixa de produir una mena de sensació agredolça: per una banda pateixes perquè amb les regnes en mans d’impostors saps que el carro acabarà anant pel pedregar, però almenys et queda una mena de satisfacció interna, la confirmació definitiva que ja vas fer bé de no votar-los. Però quan els qui t’enganyen són els qui has votat, ja no et queda res.
Amb la de demà, seran ja set anys consecutius de manifestacions diverses per l’onze de setembre —cadascuna la més importants de totes—, i d’ençà de la primera cada any hi he tornat amb més cabells blancs al cap i més aixecades de camisa a l’esquena. Però tantes més com aquest últim any, mai. Des de la Diada de l’any passat han passat moltes coses: per començar, l’u d’octubre, tot just vint dies després que ens canviéssim de samarreta al centre de Barcelona, vam viure una jornada inoblidable que semblava culminar tot el camí fet durant els darrers set anys. A partir d’aquí, tota la resta ha sigut més aviat oblidable.
Nou dies més tard, Puigdemont congelava la independència i, de passada, a tots nosaltres. Era el primer símptoma que ens havien enredat, però vam preferir ignorar-lo. Al cap de quinze dies, l’estat espanyol responia l’envit tancant a la presó dues persones que només havien demanat pau i democràcia; i allà segueixen, en una presó nostra, però igual de tancats. Vint-i-sis dies més tard, per cloure els desgavells d’octubre, el procés s’acabava trencant amb baralles internes gens dissimulades, acusacions de traïció per Twitter i una declaració funerària d’independència que precedia la imposició del 155, la convocatòria d’eleccions des de Madrid i la diàspora del govern d’unitat (no riguin, sisplau). En menys d’un mes ho havíem engegat gairebé tot a rodar.
Com el de Rosell amb el Barça, el llistó de l‘engany era insuperable, i d’aquí en endavant res ja no ens podria sorprendre gaire, ni la implosió del PDeCat (arran del divorci entre la puta i a Ramoneta després d’anys de profitosa convivència), ni la transformació d’ERC en el PSC (aprofitant la transformació del PSC en una broma pesada).
No és la motivació ideal per assistir, un any més, a la manifestació convocada per demà a la Diagonal, però tampoc em cal. No hi aniré pas per ells, tot i que alguns s’ho pensin. Hi aniré, malgrat ells, pel mateix motiu que hi he anat cada any, perquè vull poder decidir el nostre futur sense que m’apallissin. Hi aniré perquè hi ha gent a la presó per defensar aquest dret meu. Hi aniré perquè des de casa tot es veu més fàcil. Hi aniré perquè no em puc permetre no anar-hi, perquè no hi ha alternativa, o, més ben dit, perquè ja conec massa bé l’alternativa (i, per si me n’oblidés, tinc la sort de comptar amb individus com Rivera (gràcies, Lídia Heredia) o Coscubiela (gràcies, Albano Dante Fachin) que me la recorden). Hi aniré per veure si algun dia se n’acaben adonant que, els agradi o no, serem nosaltres qui decidirem, i que, tant per tant, val més que deixin d’enganyar-nos, sobretot pel nostre bé.
