Plou i em sento perfectament a gust i en pau aquí, en aquest racó. Firmaria tenir aquesta temperatura tot l’any, i aquesta placidesa. Corregeixo textos per a una editorial, una cosa que es diu “El menjar i el beure en la narrativa”, que em sembla fet des d’un punt de vista massa ecològic, o ecologista. I amb això ja està pràcticament tot dit. Si et toca llegir que “això no invalida que sàpiga assaborir amb plaer un bon plat, i els que convingui”, dius, ¿què deu voler dir “els que convingui”? Bé, em pagaran i, per tant, deixem-ho córrer. Deia que aquesta temperatura és fantàstica i plou aquest últim dia d’agost, Sant Ramon Nonat, -que sembla, per cert, que no només no va arribar a néixer sinó que, naturalment, tampoc no va existir-, i no hi ha res que em faci enyorar ni el camp ni la platja ni els viatges organitzats. El camp és el lloc on els pollastres es passegen crus, ha dit algú, el camp és un país estranger, el camp no existeix, és una il·lusió. No, m’estimo més els cants a la bellesa urbana: aquest bromós matí d’hivern / no menyspreïs la joia verda entre les branques / només perquè sigui el llum d’un semàfor.
I la platja. A la platja tots els llibres es tornen llibres de sorra, a la platja et cremes els peus i ja té gràcia pensar en la platja enmig d’aquesta pluja alliberadora. A la platja la gent s’està quieta al sol quan el sol més crema, cossos torrats a la graella del dimoni. Seria com per muntar-se una caseta de platja al menjador de casa i no sortir-ne fins a la nit, sense gairebé menjar, ni llegir, gairebé sense moure’s i rient de tant en tant d’aquells que es cremen els peus a la platja o seuen damunt d’una gran cagarada de vaca al camp o han de llevar-se a altes hores de la matinada perquè aquell dia tenen una etapa que va, per exemple, des de Dijon a Amsterdam, i encara pel camí han de visitar Nancy i Metz i Luxemburg i Maastricht i poder dir, després, que han conegut totes aquestes ciutats per més que al seu moment hagin pres les catedrals per ajuntaments, o al revés.
No, ara mateix res no em fa enyorar cap d’aquestes coses. Feliç amb aquest dit d’aigua que veig a la Riera. I que per molts anys a tots els Ramons, Ramones, Ramonetes i Mundetes.
