Dijous, 7
Amb L’Estrany i La Pesta ja n’hi hauria hagut ben bé prou. Però és que, a més, hi ha L’Home Rebel, El Mite de Sísif, Cal·lígula, El Primer Home. I d’altres encara. Els seus Carnets, per exemple. No exagerem les coses -va dir Tarrou-. La pesta existeix. I ens n’hem de defensar i és això el que fem. En realitat molt poca cosa, massa poca cosa…La pesta segueix els camins de l’any. La primavera, en què tot brota i germina, l’estiu, la tardor on som ara instal·lats deixant-nos entabanar, sembla, per tots aquells que ja els deu anar bé aquesta epidèmia que fa tant de temps que dura i que patim. Perquè tota la desgràcia dels homes prové del fet de no usar un llenguatge simple i entenedor. Sí, ser lectors de Camus. I no només perquè just avui fa 100 anys que nasqué a Mondovi, avui Bréan, a Algèria. En aquella Algèria que 2 anys després de la seva mort en accident de trànsit (gener 1960) assoliria la independència. Camus lúcid, lliure, desesperat. Sempre pensà i actuà contra corrent. Contra el comunisme i contra Sartre, però sense cap voluntat d’heroisme. Ara fa temps que no el llegeixo i tanmateix m’adono que continua influint. Deutor, en el fons, de Mersault, Rieux, l’home rebel. Aquest personatges i els seus caràcters i la seva manera de ser.
Diumenge, 10
Paths of Glory. Kubrick, 1957. 86 minuts tan sols. Antibel·licisme, antimilitarisme. No em considero ni una cosa ni l’altra, però aquesta pel·lícula és una obra d’art autèntica. Els membres del teu propi comandament, aquesta jerarquia fosilitzada, que són els veritables soldats enemics. No n’hi ha d’altres i no en surt cap altre, a la pel·lícula, que no siguin els teus mateixos generals i coronels que justifiquen de sobres la sentència de Samuel Johnson que el patriotisme és el darrer refugi dels canalles. I la lliçó de la música del final. Tant és que no entenguis la lletra de la cançó, tant és. N’hi ha prou amb el sentiment que transmet i amb el seu silenci alliberador.
I aquest breu, brevíssim, contrapunt de Tòfol Serra: Quan et vegis encaixonat al burlador de les idees alienes, pensa que les teves també encaixonen.
Dimarts, 12
Quin greu aquest foc de l’Empordà. Un cop més. Malparits piròmans si és confirma que ha estat provocat. Què els deu passar pel cap, què deuen pretendre, quin defecte de fabricació els altera l’ànima que segurament no tenen. Drama i tragèdia, sí. Com els tsunamis o aquest tifó de les Filipines, sinó que això ho atribuïm a la natura, als seus defectes indomables. I ara, clam i lloança pel valor abnegat dels bombers, pena i compassió de l’erm de cases, hisendes, esforç, vides sotraguejades. Ràbia i desesperació. No en sé prou, d’expressar aquest malestar tan profund, aquest horror veritable de tanta flama i de tanta terra cremada. Pena i dolor infinits.
Dimecres, 13
Confort i satisfacció si al final el dia s’acaba amb els 160 minuts d’Anatomia d’un Assassinat (Anatomy of a Murder. Otto Preminger, 1959). Cine judicial, però no només judicial. Tot va molt més enllà i arriba fins al dubte i l’ambigüitat inevitable del desenllaç fins i tot quan la sentència ha estat ja dictada i els bons representa que guanyen. Representa. Com a advocat he après que la gent no som ni bones ni males persones, sinó totes dues coses alhora. Paraules del personatge de James Stewart. Quin gran guió, d’altra banda, i quins diàlegs a flor de pell. I, naturalment, les calcetes de Lee Remick, fantàstica i tan atractiva. Les seves calcetes esquinçades, leit motiv de tot plegat. Molts més suggeridor, al capdavall, l’aparició d’unes tals calcetes que qualsevol altra possible imatge de sexe explícit. Any 1959. Otto Preminger. I la música de Duke Ellington. El jazz. Enlluernador. I el The End de força més enllà de mitjanit. I després, abans d’agafar el son, unes quantes pàgines d’A l’Ombra de les Noies en Flor (II). El segle de la Recerca. Demà, 100 anys, del primer volum. Proust. No es pot tenir pressa a l’hora llegir-lo.
Dijous, 14
Veig que el diari Ara titula “Zero responsables” per referir-se a la resolució de l’assumpte del “Prestige”. Em fa vergonya, aquest titular. El zero és un nombre per designar el no-res i no pas per acompanyar, per definició, cap singular ni cap plural. Hauria estat diferent, i molt més elegant i molt més correcte, amb tanta negreta com haguessin volgut, dir “Cap responsable”. Que és el que fins ara sempre havíem dit. Malestar profund.
