Aquesta dictadura
Conversa amb empresari de la publicitat, però podria haver estat amb un empresari de qualsevol altre sector. Molt fatxenda. És català, parla en català, però li falta temps per fer saber que abans que cap altra cosa ell és espanyol. Bé, però no és això el que ara m’interessa. El tema principal de la conversa, aquesta nit de terrassa i copes al Nieuw Amsterdam, és la reforma laboral. Ell sap d’economia i d’empresa i jo no. És espanyol, però en el que explica li he de donar tota la raó. A Catalunya i a Espanya, de tot el món capitalista, que és el de llibertat, és on menys es treballa. On hi més ganduls i esquenadrets per metre quadrat. On més gent aspira a cobrar sense treballar. I ja no és possible mantenir aquests estat de coses. S’ha de canviar tot. Hi ha les bosses d’atur. I les que encara es produiran. Diu que es pot estar d’acord amb els subsidis, però canviant-ne tota la concepció. ¿Que t’has quedat sense feina? Bé, d’acord. Aquí tens aquesta quantitat mensual. Pot arribar a ser indefinida fins i tot. Ara bé: cada mes hauràs de presentar-te a la teva inspecció de treball amb la justificació de com a mínim 25 currículums enviats i presentats i d’un nombre determinat d’entrevistes celebrades. A la que trobis feina, s’acaba el subsidi, naturalment. Però si et costa trobar-ne, i et refusen pel motiu que sigui, perquè no dónes el perfil que l’empresa cerca o vés a saber per què, justifica que t’has mogut, que no et un gandul que pretén viure a expenses dels altres. Mou-te, fes cursos, belluga’t. S’ha d’acabar això de cobrar subsidi durant dos anys i quedar-te a casa gratant-te l’esquena, per no dir una altra cosa. I quan treballis, procura fer bé la feina, treballa més del que et toqui, mira que l’empresa vagi bé i guanyi diners. Si l’empresa no va bé, tu ets home mort. Fa massa temps que no ens surten les misses. Massa temps mantenint gent que no treballa i estafa els amos. Gent, però, que cobra. Aquesta dictadura. L’escolto, aquest empresari fatxenda i espanyol. Li costa, tanmateix, admetre la corrupció i els tractes de favor que es produeixen en determinats cercles empresarials propers al poder. I m’emprenya finalment i definitiva quan de cap manera no accepta l’espoli fiscal a què Espanya sotmet Catalunya des de fa tant i tant de temps. Hi ha encara catalans que contribueixen de manera convençuda a la submissió de Catalunya. Aquesta altra dictadura. Aquests servidors servils de l’enemic. Aquests catalans que són, ells mateixos, l’enemic que tenim a casa.
