Aquesta exaltació
Sisplau, aquesta vegada no parem l’altra galta, no fem com si res, no ens conformem a manifestar-nos i prou. No sé com perquè en desconec els mecanismes, però aquesta vegada alguna cosa hi ha d’haver per forçar els qui ens representen a plantar-se de manera definitiva i dir que això s’ha acabat i que aquesta sentència és la sentència del punt final. Em molesta compartir actes amb socialistes, i més encara una manifestació com aquesta perquè ells hi assistiran però pensant que el que ens representa és la Constitució espanyola. De fet, cap dels partits de l’arc parlamentari actual no ha fet res per la dignitat nacional i cal capgirar el mitjó de manera radical. Foc nou. Potser és l’emprenyament, potser sí, però massa gent ha fet servir el suposat servei al país de menjadora privada i suculenta. Fa vergonya. Hem tocat fons. Ni la immersió lingüística escolar no aguanta i, si no hi ha una reacció immediata i clara, sense pors, amb propostes electorals transversals creïbles i sense ambigüitats, em sembla que aquesta haurà estat la darrera ocasió per a la dignitat i la llibertat de Catalunya. I ja no caldrà que mai més en parlem. I els quinquis i la Catalunya castellana ho acabaran envaint tot i reduint-nos a pura regió folkloritzada. ¿Què espera Montilla a dissoldre el Parlament i convocar eleccions? Unes eleccions que caldrà que ens prenguem més que mai com unes ereccions, les fletxes ben enlaire i que arrasin tot allò que ens sotmet. Aquesta exaltació, aquesta mala llet.
