“Ara és l’hora” és l’ensenya que en aquest setembre de 2014 s’alça per damunt de la gran “V” de victòria, de voluntat, de valentia, de votació democràtica que el poble de Catalunya ensenyarà a ciutadans de tot el món que estiguin atents a aquesta immensa i inimitable manifestació de festa, de joia, de convicció nacional i de reivindicació pacífica.
Ara és l’hora de creure en la capacitat d’alliberament que aquest poble posseeix en el seu interior. Hora de creure en el poble de Catalunya, en la seva consciència nacional, en la seva energia històrica, aquella que l’ha empès i continua empenyent-lo en la marxa persistent vers la meta de la plenitud nacional. Som els catalans que ens toca viure aquesta circumstància històrica de setembre de 2014, precedida per les memorables mobilitzacions realitzades des del 2010 fins avui, els que tenim l’oportunitat de desmentir l’amarga i detestable profecia de José Ortega i Gasset, segons la qual el poble català està condemnat a pelegrinar per les rutes de la Història en cerca d’una terra promesa que mai no ha de trobar. Convé no oblidar aquesta insidiosa i burlesca predicció del filòsof castellà.
Ningú no dubta que aquesta Diada que tenim a les portes aconseguirà un èxit rotund, espectacular, que causarà admiracions i lloances arreu, i que ens farà pujar l’autoestima fins als núvols. Tanmateix, passarà aquesta Diada i el govern espanyol no es mourà de la seva posició negativa. Continuarà esgrimint els mateixos arguments: a la Constitució espanyola no hi ha lloc per a les aspiracions catalanes. El seu objectiu continuarà essent el mateix: paralitzar decisions, esclafar esperances, reduir llibertats, recuperar competències, afeblir la nació díscola. Voldrà convèncer els ciutadans de Catalunya que no hi ha vida fora d’Espanya. I que tot el que no sigui mantenir-se sota la “protecció” de l’Estat és i serà una aventura per endavant fracassada.
Els qui professem una raonable fe en la nació catalana i en el seu renovat dinamisme no ens podem deixar esporuguir. L’Estat espanyol pot semblar jurídicament, políticament i administrativament més poderós que una nació catalana concebuda com a conjunt de ciutadans amb una identitat col·lectiva consistent, compartida i defensada per una gran majoria. Si ho examinem bé, però, l’Estat és i serà sempre una superestructura que s’imposa des de fora o es pacta, i es pot dissoldre quan cal. En canvi, la nació sorgeix des de dins d’un col·lectiu humà, persisteix en el temps, i encara que es vulgui eliminar per la força, sempre torna a ressorgir. És a dir, l’Estat té menys entitat que la Nació. Per tant, un Estat, com l’espanyol, que no respecta una nació, com la catalana que conté en el seu territori, ha de saber que està exposat a ser desbordat, ha ser desobeït per aquesta nació.
Aquestes constatacions no solament desagraden, sinó que són refusades amb menyspreu i prepotència per l’Estat dominador de la nació que coexisteix en el seu territori, perquè creu que la raó d’Estat justifica fins i tot l’intent d’extinció radical de tal nació. Tanmateix, en un context autènticament democràtic, només els dictadors sostenen avui que l’Estat està legitimat per passar per damunt de la voluntat majoritària d’una nació que ha pres consciència de si mateixa i es decideix a ser lliure en un determinat moment de la seva història.
Som en aquest moment. És la situació de Catalunya en la vigília de l’Onze de Setembre. Ben segur que en els dies que se succeiran hi haurà molt foc dialèctic entre els defensors de la causa nacional espanyola i els de la causa nacional catalana. Es tracta d’una pugna inevitable, que probablement s’allargarà i que anirà revestint diverses formes avui imprevisibles. L’únic que, si no hi ha un cataclisme, no canviarà és la voluntat dels ciutadans fidels a la nació catalana.
