Després de les consultes, en aquest dia tranquil de Santa Llúcia, parlo amb diferents amics. Alguns se’m mostren decebuts. Insatisfets. Preveien una més alta participació i no els convenço quan els dic que la grandesa de la llibertat és la possibilitat de quedar-te a casa, en dia de plebiscit. Parlant amb en Guillem Carol, però, les coses canvien. Amb fama de moderats, parlem animadament. Veiem els triomfs de la jornada: la seriosa responsabilitat combinada amb la necessària alegria en que es desenvolupen aquestes iniciatives ciutadanes; l’ampli ressò internacional gens menyspreable (totes les llars de França han sentit a parlar de Catalunya, avui) i el fet d’haver situat la independència, amb força i determinació, al bell mig del debat i l’agenda polítiques.
Ben aviat el calendari electoral serà aquí i serà obligatori que els polítics es pronunciïn sense les habituals ambigüitats sobre el futur del nostre país. Seria ingenu i irresponsable que el gruix popular que empeny i que es revolta, aquells que són darrera de les consultes i tots els qui hi simpatitzen, no poses contra les cordes amb futuribles líders, i els demanés de fit a fit per la llibertat. Alhora, a pesar de l’antipoliticisme que – des del meu punt de vista, negatiu –es respira en el discurs d’alguns dels organitzadors de les consultes, no podem deixar escapar l’ oportunitat de plantejar les properes eleccions com un autèntic referèndum, com el més important dels plebiscits de tots els dies que tota nació requereix per existir, com bé deia Ernest Renan.
Així doncs, els tocarà als polítics fer el darrer pas cap a la independència. El pas de la força i de la proclamació, i caldria que tinguessin en compte l’esperit de naturalitat, de feina ben feta, d’intel•ligència i de creativitat, de situar al món i de situar al carrer, que hi ha darrera de les consultes, perquè no voldríem pas que tot plegat quedes en l’enèsim desencís del nostre poble, oi que no?
