Fins ahir pensava que totes aquestes tensions dels darrers dies ens les podríem haver estalviat i, així, poder anar tirant milles. Creia, inicialment, que el millor era que la CUP investís Mas. Ho creia pel mateix motiu que vaig desitjar que Junts pel Sí aconseguís majoria absoluta: per evitar que CDC es dediqués a buscar excuses i vies d’escapatòria.
He estat molt crític amb Mas i amb la gestió del procés que ha fet Convergència. He escrit de manera reiterada que el paper dels convergents, amb tot el moviment independentista, havia estat el de surfejar l’onada tot procurant dur l’aigua al seu molí. No me’n retracto. Però ahir Artur Mas va fer un pas al costat i això és un gest que l’honora. No dic que no hi pugui haver un càlcul polític rere la decisió, ni que el faci per voluntat pròpia, però no és un gest fàcil de fer, tal com ja es va notar en l’agror de la seva compareixença anunciant la seva decisió.
Ara, amb la perspectiva d’un sol dia, m’adono del valor de la intransigència de la CUP. Fins ahir, l’únic partit que s’havia sacrificat a favor de la causa independentista havia estat ERC. Junqueras ja havia renunciat a la presidència de la Generalitat molt abans que Mas, quan va acceptar integrar-se a la llista de Junts pel Sí per garantir la convocatòria d’eleccions. Des d’ahir, i gràcies a l’enrocament de la CUP amb un assumpte aparentment tan trivial com és el nom del president, els tres partits de l’independentisme han realitzat sacrificis. No sé si aquesta era la intenció de la CUP, però en tot cas aquest és el resultat de la seva acció.
Si la independència té un cost, no podíem aspirar a fer-la amb partits que no només no estaven disposats a trencar-se la cara sinó que, al contrari, només feien càlculs de com sortir-ne beneficiats. Mas ha saltat, han caigut diputats de la CUP, Junqueras ja va renunciar a la presidència. Ara que tothom hi ha perdut és quan m’ho començo a creure.
