Aquest era el títol del document que, el 27 de desembre de 1985, avui fa 40 anys, signaven els bisbes de Catalunya. En aquest text, molt vàlid encara avui, els pastors de l’Església catalana defensaven la identitat nacional del Principat.
Els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense constataven un fet històric: “Ja fa un miler d’anys que Catalunya iniciava el seu propi camí a través de la història”. Per això els bisbes catalans remarcaven que “el reconeixement d’una cultura específica catalana, expressada, especialment, en la llengua, s’uneix al reconeixement de la pròpia nacionalitat i el dret a l’autogovern”.
Si bé els bisbes reconeixien que “el nostre amor no té fronteres i que no acaba, de cap manera, en el propi país”, hi afegien que “és igualment cert que hi passa, necessàriament, i s’hi forja”.
Els bisbes catalans recordaven en aquest document, un text de 1979, on la Conferència Episcopal Tarraconense reconeixia “els drets del nostre poble a la seva identitat nacional, manifestada en la seva realitat cultural i històrica”.
Per això els bisbes, ara fa 40 anys, defensaven “la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història” i reclamaven “per a ella, els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat”.
El document “Arrels Cristianes de Catalunya” ens recorda avui que “la cultura catalana té, sobretot, la seva expressió i la principal senya d’identitat en la llengua que li és pròpia i que comparteix amb altres comunitats germanes”.
El text dels bisbes catalans recordava els inicis de l’Església Catalana i per tant, les arrels cristianes de la nostra terra, amb el bisbe i màrtir de Tarragona, Sant Fructuós, l’abat Oliba, bisbe de Vic, fundador de Montserrat i abat de Ripoll i de Cuixà, i més tard Sant Antoni Mª Claret, Santa Joaquima de Vedruna o mossèn Jacint Verdaguer,.
Els bisbes de Catalunya que van aprovar aquest text (obra, en bona part, de mossèn Joan Carrera), eren uns pastors ben arrelats a la terra i ferms defensors de la nostra llengua i de la realitat nacional del Principat, com el bisbe de Barcelona, Narcís Jubany, el de Tarragona, Ramon Torrella, el d’Urgell, Joan Martí o el de Girona, Jaume Camprodon, que mostraven l’arrelament de l’Església en la realitat nacional de Catalunya.
No sé si avui seria possible un text com aquell, ja que l’episcopat català ha canviat molt. Però com deia (l’agost passat) el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada, 40 anys després d’aquell document, “l’Església ha de tornar a comprometre’s amb la nació catalana’”, amb un nou text que respongui a les necessitats d’avui i als canvis que s’han produït a Catalunya en quatre dècades. El P. Bernabé afirmava la necessitat “d’una nova resposta magisterial de l’Església, que sigui col·lectiva, però de proximitat”.
El compromís dels monjos i de tota l’Església Catalana per a anunciar l’Evangeli i per a mantenir-nos fidels a la llengua i al país, és tan urgent avui com ho ha estat sempre. Per això, com va dir el P. Bernabé Dalmau a Prada, “necessitem un document episcopal col·lectiu que ens faci sortir d’una certa grisor amb què hem viscut massa els cristians de Catalunya”.
En contraposició a aquest valent document d’ara fa 40 anys, els bisbes valencians, mai de la vida no s’han plantejat aprovar un text semblant a “Arrels Cristianes de Catalunya”, en defensa de la identitat nacional del País Valencià. I és que amb els bisbes valencians que tenim, totalment desarrelats a la nostra terra (a excepció de l’arquebisbe Enric), i amb uns pastors que rebutgen el valencià a la litúrgia, no tindrem, ara per ara, un text valent en el qual l’Església valenciana reconega els drets nacionals del País Valencià.
Desgraciadament, l’Església o, millor dit, la jerarquia del País Valencia, des dels segles dels segles, viu d’esquena a la nostra llengua, amb un odi visceral al valencià, un tret digne de ser psicoanalitzat. El clergat i la majoria de l’episcopat valencià, ignora i menysprea la nostra llengua materna a l’Església, tot i que el mateix Estatut d’Autonomia, parla del valencià (o català), com a llengua “pròpia” del País Valencià. I per això, com he dit altres vegades, els cristians que volem ser, alhora, deixebles de Jesús i al mateix temps valencians i viure en valencià (sense que hàgem de renunciar a una cosa o a l’altra), ens trobem orfes al si de la nostra Església. De fet, al meu poble només em sent foraster a la meua parròquia, que bandeja, exclou i margina el valencià. I és que en algunes parròquies que fan alguna Eucaristia en valencià, (de pasqües a rams), sovint utilitzen uns textos secessionistes, macarrònics i plens de faltes d’ortografia, cosa que no passa amb els textos en castellà, totalment correctes i d’acord amb les normes de la “Real Academia Española”.
No passa això a Torrent, amb la missa retransmesa per À Punt, cada diumenge a les 10 del matí des de la parròquia de l’Assumpció de la Mare de Déu, que, en valencià, és una celebració digna, que ens conforta als cristians valencianoparlants que patim la persecució d’una Església (valenciana?) que arracona la nostra llengua.
Com he dit tantes i tantes vegades, encara no tenim el Missal Romà en valencià, quan fa unes setmanes vaig saber que s’havia publicat el primer missal turc en llengua vernacla. I mentrestant, els cristians valencians no tenim un text oficial, llevat del Llibre del Poble de Déu (una edició autoritzada fa 50 anys pels bisbes, però esgotada) i que els mossens tampoc no utilitzen.
Un altre exemple de l’autoodi a la nostra llengua: la “Delegación de Liturgia de la Diócesis de Valencia”, ha publicat l’Evangeli per a cada dia, i no ho ha anunciat en valencià, utilitzant la llengua en la qual s’ha editat aquest llibret, sinó en castellà.
Les arrels cristianes del País Valencià són ben antigues, amb Sant Vicent, diaca i màrtir. Però tenim les fulles i el troc de l’Església valenciana (?) totalment castellanitzats. I després els bisbes i els mossens parlen d’una Església encarnada en la societat valenciana! Però la veritat és que l’Església valenciana, amb les seues celebracions, no es distingeix gens ni mica de l’Església de Salamanca, de la de Sevilla o de la de Huelva (Esglésies que no marginen el castellà), mentre que a les nostres parròquies, el valencià és absent del tot o com a màxim, residual.
