Arribar a un acord per ensorrar en la misèria intel·lectual els que s’han passat anys de plató en plató televisiu lloant les bondats del sistema autonòmic espanyol. Arribar a un acord per fer desaparèixer a polítics paparra que han viscut d’aquesta gran mentida a costa de tots nosaltres. Arribar a un acord per a desemmascarar la farsa federalista dels que una vegada més ens volen fer passar gat per llebre. Arribar a un acord per fotre els que, plens de ressentiment i amb un postureig de pinxo de baixa estofa, emboliquen la troca des d’un suposat independentisme radical per fer fracassar altra volta l’anhel de llibertat dels catalans. Arribar a un acord per demostrar als regionalistes que encara tremolen com una fulla, que la cosa va de debò i que els temps de jugar a ser sobiranista dins l’autonomia s’han acabat. Arribar a un acord per provocar cagarrines a l’unionisme i demostar-los que aquesta vegada no serem tan rucs com en d’altres moments de la història.
Arribar a un pacte per als milions de persones que, lluny dels tripijocs partidistes i de les discussions etèries, desitgen guanyar i viure tranquils d’una vegada per totes. Arribar a un pacte per demostrar que la política serveix per a alguna cosa i sobretot per facilitar el benestar dels ciutadans. Arribar a un pacte per assegurar -i salvar- els recursos econòmics dels catalans, clarament en perill dins l’actual règim econòmic espanyol. Arribar a un pacte per honorar els que ens han precedit en la lluita per a l’alliberament nacional. Arribar a un pacte per la bona gent de JpSÍ i de la CUP que estan treballant, fins a l’extenuació contra toxicitats externes i internes, per fer arribar el mandat democràtic de la independència a bon port. Arribar a un pacte pels nostres fills, que no ens perdonaran mai haver-los fallat ara.
Més enllà d’estètiques tronades, de deliris personals i d’ideologies sectàries, existeix un poble treballador, ideològicament divers i transversal, que demana a crits una sortida a aquest atzucac nacional. Tinc seriosos dubtes que alguns dels ‘líders’ actuals que es presenten com els garants de totes les causes justes, arribin a entendre el desig d’aquest mateix poble treballador del qual ells diuen ser els veritables defensors. I em sembla que és precisament d’això que plora la criatura, d’aquesta manca d’empatia amb el món real. La història dirà si l’actual política catalana passarà als annals com una generació de líders mediocres i fracassats, o victoriosos i entronitzats al més alt del podi dels herois nacionals. En sou conscients d’això?
