De tant en tant, resulta saludable i motivant rebobinar la pel·lícula del darrers anys del camí que ha anat fent Catalunya per conquerir la seva plenitud com a nació. Fer memòria ajuda molt a mantenir el tremp de l’ànima en aquests dies on abunden entre els ciutadans la inquietud, la incertesa i potser la depressió.
Després de l’Onze de Setembre del 2012, aquest cronista escrivia que aquella Diada havia marcat un punt d’inflexió en la llarga història del catalanisme. Fins aleshores mai ningú havia gosat formular, amb tanta claredat i amb tanta ambició, un projecte nou per a aquesta nació que és Catalunya. Mai. Ara, en aquesta segona dècada del segle XXI, una majoria impressionant de catalans ens hem decidit a ser nosaltres mateixos, hem fet alguna cosa més que proclamar que som una nació: estem actuant com una nació.
D’ençà d’aquella Diada del 2012, la qüestió més decisiva en aquesta operació absolutament nova en la història de Catalunya, és la del seu lideratge. Ha calgut comptar amb un líder de provat relleu, de superioritat manifesta enfront dels polítics no nacionalistes, i sobretot no independentistes, de l’hora present. Entenc per líder, en el món de l’alta política, aquella persona que es proposa un objectiu ben definit a assolir, aquella persona que coneix el camí que ha de seguir per a arribar-hi, que té una voluntat ferma per avançar, un tremp inflexible davant l’adversari i una capacitat immensa per engrescar i il·lusionar el poble.
Ara com ara, aquest líder és Artur Mas, el president en funcions del Govern català. Estic plenament convençut que Mas, que ja ha recorregut un tram important del procés cap a la sobirania, no es farà enrere per més dificultats que li surtin al pas. La manera com fins avui, en repetides ocasions, s’ha dirigit a la gent del seu poble, a qui ha definit inequívocament com a nació que, per a ser i per a progressar, necessita disposar d’un Estat, ha dissipat els dubtes sobre la seva idoneïtat i les seves conviccions polítiques. Els obstacles que haurà de superar estan en la ment de tothom. Des de l’exterior: la burla, l’escarni, les amenaces o l’ofec econòmic mentre duri la dependència de l’Administració central. Des de l’interior: les posicions dubitatives, el temor a fracassar, la resistència d’instàncies econòmiques i financeres, o les batalles ideològiques i polítiques dels partits que s’oposen al procés i presenten opcions unionistes.
A parer meu, i sense oblidar els capdavanters de les entitats civils que han treballat i treballen sens defallir, el líder del que queda per fer en aquest procés de transició nacional cap a la sobirania, ha de seguir essent Artur Mas. És ell qui ha contribuït com ningú a consolidar la voluntat col·lectiva. És ell qui ha comunicat al poble, amb l’exemple, la tenacitat per resistir les adversitats sorgides i per sorgir. És ell el qui està disposat a no claudicar davant tots els atacs que vindran, i el qui continuarà actuant amb l’estil que ens convé, aquell que va formular el proverbi llatí: “Fortiter i re, suaviter in modo”: contundent en el fons, temperat en la forma.
