Qualsevol 11 de març és, per a qualsevol persona ben nascuda, una data infausta. Els que tenim una certa edat recordem amb nitidesa què estàvem fent en el moment que el degoteig macabre de víctimes del gihadisme ens arribava a través de les notícies l’11-M de 2004. Aquella data va ser per a molts catalans un moment de màxima comunió amb els madrilenys colpits per la barbàrie.
Aquest 11 de març de 2019 també serà una data inoblidable, marcada novament per la tragèdia, per a un grapat de mexicans i catalans que vam conèixer Arturo Rodríguez Ortiz. Abans de les 9 del matí em va arribar la notícia del seu homicidi a Oaxaca i va ser com si un mall em colpegés el cap. Una notícia que et deixa estabornit. Tot seguit, el silenci que segueix una detonació.
L’Arturo va venir a treballar fa força anys a Barcelona en el sector de la publicitat. Malgrat que a vegades li dèiem Turis perquè a les xarxes era @Turista31, era molt més que un passavolant, que un col·laborador de la depredació del planeta. Només a tall d’exemple, l’Arturo va venir a viure a Barcelona i va aprendre a parlar català. Encara conservem uns quants àudios seus parlant la nostra llengua en un grup de WhatsApp. La parlava perquè era un veritable cosmopolita, és a dir, algú que viu a Mèxic DF, Madrid, Barcelona o Buenos Aires i s’adapta als costums locals per treure’n tot el suc.
Fa uns anys va deixar el món de la publicitat i es va implicar en un projecte personal que era ell en estat pur: la casa d’hostes Agrado, a Oaxaca. Era tot ell perquè s’hi notava el bon gust en els detalls, l’exquisidesa, l’elegància. S’hi va abocar. Sovint esmorzava i sopava amb els clients, perquè els volia conèixer i que li expliquessin històries, ja que aquesta era la seva manera d’entendre l’hospitalitat. I al balcó de l’hotel, ben alta, ben sola, l’alegre bandera de l’arc de Sant Martí. Pura vida.
Aquesta era la seva principal característica: la vitalitat. L’Arturo era molt divertit i noctàmbul. Una persona amb un riure encomanadís que mai oblidarem. Algú que, només amb una caiguda d’ulls i una inflexió de veu irònica et desmuntava tota una frase. Tenia tanta vida que sembla mentida que la hi puguin haver arrabassat només per caprici.
A tots aquells que el vam conèixer el seu pas per aquest món ens sembla massa breu, injustament segat per una trobada fortuïta i desgraciada amb algú que no sabia tot el dolor que generava. Només ens queda el consol de saber que l’Arturo va ser una persona lliure, libèrrima, que sempre va viure a la seva manera. Va tenir una vida plena, intensa i amb sentit. Una vida que en va tocar moltes més, i que ho va fer per millorar-les.
Arribarà el dia que que superarem l’estranyesa de parlar de l’Arturo en passat. Parlarem d’ell sense la ràbia que provoca una absurditat homicida. El recordarem jove, moreno, esvelt i amb camisa de màniga llarga, amb aires de galant del Hollywood dels 40. Serà una companyia constant, com un foc esmorteït que cremarà a penes sense flama. Un vent entre les canyes que proclamarà la seva vida en tots aquells que el vam conèixer.
