La deriva que està prenent la nostra política, la d’aquí i la de més enllà, és molt preocupant. Estem normalitzant qüestions que en una situació de vigilància (i democràcia és atenció i vigilància sobretot en la defensa dels drets individuals i col·lectius) no haurien de passar-se per alt. Els girs argumentals d’aquests deu dies darrers no ajuden gens. La denúncia fonamentada que va fer Citizen Lab sobre les escoltes a un nombrós grup de persones que tenien en comú «ser independentistes», primer va ser negada pel Govern espanyol, després es va voler justificar «en aras de la unidad de España», fins que des de fa un parell de dies, ha entrat en la fase «també nosaltres hem estat espiats» (o una nova versió del «café para todos», es a dir, «Pegasus para todos»).
És impossible desvincular les dues notícies, i plantejar-les com pura coincidència és tractar a la ciutadania com a molt poc intel·ligent. L’efecte final que es busca encara no el sabem (cortina de fum, posar-ho tot en mans de l’Audiència, tirar pilotes fora…) i potser no es busca cap altre efecte que el fet de passar temps, esperant que tot acabi perdut en la teranyina de comissions d’investigació, processos judicials inacabables i notícies que es van esllanguint amb el pas dels dies.
Em preocupa però especialment la reacció d’alguns mitjans de comunicació davant el gir de guió del dia 2 de maig, i que ha estat de presentar-lo com una nova «mostra d’astúcia» de Pedro Sánchez i de la seva capacitat de supervivència. És a dir, davant la notícia enlloc de fer-se preguntes, alguns mitjans ja han donat per fet que es tracta d’una jugada astuta per desviar l’atenció de l’anomenat Catalangate. I en aquesta valoració no pensem que hi vagi associada cap crítica sinó una mena d’admiració tàcita davant un nou Maquiavel (cada vegada més citat i més mal citat, per cert).
Situar l’astúcia, i només l’astúcia, com a únic valor polític és justificar la creixent desconfiança cap els polítics, que ja no proposen res a mig o llarg termini, sinó que es limiten a jugar «amb astúcia» el regat curt. Equiparar l’astúcia a la bona política, gairebé com a únic valor es degradar la política i la democràcia i ja fa massa temps que això dura.
L’actual president espanyol en els darrers anys ha defensat una cosa i la contrària massa vegades. Que li hagi funcionat, relativament, li ha fet guanyar la fama d’astut, però ha aplanat el camí per la destrucció de tota confiança, i quan es destrueix la confiança no sabem que ve al darrere. Els mateixos que alerten sobre el descrèdit de la política, i el creixement del populisme d’extrema dreta, lloen i riuen les gràcies de l’astut, com si les dues coses no tinguessin res a veure.
O revisem els valors que admirem en política o anem directes pel pedregar.