El 2020 en blanc. Ni abraçades, ni trobades, ni dinars, ni sopars, ni concerts, ni viatges, ni festes majors. Sens dubte, un any de pausa històric, una aturada que ningú s’esperava i que encara provoca una anomalia quan hom intenta rememorar una festa passada i l’atribueix a l’any erroni. Simplement, per moltes coses, l’any passat no va existir. Potser és per això que ara vivim amb més passió que mai qualsevol esdeveniment que ens permet trobar-nos amb altres persones i de tot en fem motiu de celebració.
Enguany s’ha recuperat la festa major del barri de Gràcia de Barcelona, amb limitacions i restriccions per intentar evitar nous focus de contagi. A mig gas i amb cautela però amb moltes ganes. No obstant, ha començat amb mal peu amb una escridassada maldestre, innecessària i fora de lloc a l’alcaldessa Colau que volia agrair a Jordi Cuixart que hagués fet el pregó. Cuixart, que s’ha passat més de tres anys tancat injustament a la presó per defensar la independència de Catalunya, va demanar calma i respecte als assistents. Això també li ha costat crítiques per part d’alguns sectors que l’han titllat de “masclista” i “botifler” per haver demanat saber escoltar.
Sense entrar a jutjar l’acció política de l’Alcaldessa Colau i descomptant la seva falta de gestos durant el Procés, les seves faltes de valentia en moments clau i que és alcaldessa gràcies a Valls -justament per barrar el pas a l’independentisme-, l’estampa del pregó d’enguany mereix una reflexió. És curiós que alguns sectors s’han passat els últims anys dient allò de “sense Convergència no es pot fer”. Els mateixos que volen foragitar a puntades de peu l’entorn dels comuns -quan són aquests els que permeten el Govern de la DiBa Junts-PSC-. Els mateixos de la “unitat” i del “és català qui viu i treballa a Catalunya”. Són els mateixos als que els surt el classisme per les orelles i que no comprenen que Catalunya és quelcom més que ells mateixos, que ni és de la seva propietat ni exclusivitat i que la identitat catalana és polièdrica, s’expressa de maneres diverses i no és un compartiment estanc.
L’Alcaldessa Colau és, de facto, la tercera autoritat de Catalunya. Independentment de les simpaties o antipaties i les afinitats polítiques. Ho és. Partint de la base que l’independentisme no deu res a Colau -més aviat tot el contrari-, tampoc cal oblidar que l’Alcaldessa no tenia cap necessitat de fer pujar a Cuixart al balcó i de ben segur que al seu número dos del PSC a l’Ajuntament no li deuria fer cap il·lusió sinó al contrari. L’acarnissament de certa part del nacionalisme envers Colau sovint té visos classistes -i miops, doncs Colau no cau malament a la generalitat dels barcelonins i barcelonines que la voten bastant bé-. I, en part, aquesta tírria que alguns li professen probablement també té un component masclista.
Colau, com a dirigent política, sap perfectament a què s’atén i està sotmesa a la crítica pública, l’hi va amb el sou. Ara bé, sembla existir cert biaix crític “anticolauista” dogmàtic -que, per cert, l’Alcaldessa sap aprofitar com ningú amb molta astúcia-. És per això que cal tenir en compte qui la vota pel que representa. Des de l’independentisme és imprescindible seduir als votants i no als dirigents. El sectarisme identitari, com el classisme, són perillosos i la Història ho acredita sobradament. Fins i tot Cuixart, el més transversal dels transversals de l’independentisme, ha rebut xiulades i escridassades per part d’alguns turbopatriotes cerca-traïdors quan se li ha acudit estendre la mà a qui no forma part de la ortodòxia “indepe-nacionalista”.
En paral·lel, alguns, van disgregant-se més i més a cada crida a reagrupar-se. Sense entendre que la clau no és agrupar els que ja ho tenen clar sinó anar a buscar els que encara no l’hi tenen i obstinant-se, incomprensiblement, a perdre una vegada rere una altra.
