Avui, Sant Jordi, un dels dies més bonics i esperats de l’any a casa nostra, és tradició regalar llibres i roses. Però com que hi ha gent a qui potser no els agrada llegir, sempre és una bona opció regalar un disc, i, sincerament, un dels que jo regalaria seria el darrer de Manel, ‘Atletes, baixin de l’escenari’.
Vagi per davant que sóc fan de Manel, d’aquells que assisteixen a tres o quatre concerts per gira i dels que es compren els cd’s originals. Potser per aquest motiu el director del diari m’encarrega escriure un article sobre el darrer àlbum del grup barceloní, titulat ‘Atletes baixin de l’escenari’.
Els Manel que s’han fet coneguts de la mà d’un ukelele que s’ha convertit en icona del grup fan cançons que es poden emmarcar dins els generes ‘indie’, ‘folk’, fins i tot ‘pop’. Una de les grans característiques del grup és que fan cançons que dibuixen escenes que poden ser quotidianes per tothom, i que fan que l’oient s’identifiqui amb els personatges, i connecti amb ells de tal manera que li resulti més fàcil fer-se una mica seva la cançó.
Amb ‘Els millors professors europeus’, el primer treball del grup, ens fèiem nostres lletres com ‘Pla Quinquennal’, ‘Dona Estrangera’, ‘Els Guapos són els raros’, compartíem que era ‘Nit freda per ser Abril’, fèiem un viatge en el temps a ‘Roma,’ pujàvem a l’escenari per cantar ‘Corrandes de la parella estable’ , i acabàvem ballant ‘Al,mar!’ en una discoteca ‘pija’ de Barcelona.
Amb el segon àlbum,’10 milles per veure una bona armadura’, vam descobrir que donant menys protagonisme a l’ukelele també eren capaços de fer bones cançons. Malgrat no entendrem lletres com la d’ ‘El gran salt’, l’encert d’afegir una orquestra en determinades cançons ens va deixar peces de l’alçada de l’havanera ‘Deixa-la, Toni, deixa-la’, encara que les què quedaran a la memòria col·lectiva – probablement perquè tenen un ritme més alegre – seran ‘Aniversari’, ‘Soldadet’, ‘Boomerang’ i ‘Benvolgut’ (cançó que també hem escoltat en discoteques ‘pijes’).
En el que de moment és el seu tercer àlbum trobem uns Manel que si bé ja han apartat l’ukelele i fan el treball més pop dels tres que tenen, deixant entrar de manera satisfactòria l’electrònica en algunes de les cançons, tornen a fer lletres fàcils d’entendre, ens presenten històries més àgils i personatges amb els què ens podem sentir identificats. Aquest fet, sumat a una bona diferència respecte del darrer àlbum que ens havien presentat, que és el ritme més alegre de la majoria de cançons, fa que de seguida connectem amb cadascuna d’elles, en aquest cas sense excepcions. Des de ‘Ai, Yoko’ que obre l’àlbum fins a ‘Un directiu em va acomiadar’ que el tanca, passant per la gran ‘Teresa Rampell’ (que ja he escoltat en algun bar musical barrejada amb una base house que li quedava força bé) o ‘Fes-me petons’ on trobem un Roger Padilla brillant amb la seva veu greu.
Des del meu punt de vista, el bon moment pel qual travessa l’escena musical catalana no deixa de ser el resultat de la bona feina feta per part de tot un grup d’agents culturals (des d’escoles fins a promotors) que ajuden al manteniment i enriquiment de la cultura musical catalana, el resultat del qual és aquest reguitzell de magnífiques cançons i concerts i cicles memorables que recordarem per molts anys. I ho fem indiferentment de si canten en català, castellà o anglès, perquè l’important és que els grups són catalans. Per tant, estem d’enhorabona, i hem de celebrar que puguem gaudir de grups tan diversos i bons com són els mateixos Manel, els Amics de les Arts, Mishima, Love of Lesbian, Inspira, Antònia Font, La Pegatina, Joan Colomo, Pastora, i molts, molts d’altres que em deixo i també mereixen ser anomenats.
Feliç Sant Jordi! I visca l’amor!
