L’atmosfera judicial
Una de les primeres febleses jurídiques de tota l’ofensiva judicial endegada per l’Estat per neutralitzat l’embat, democràtic i pacífic, impulsat des de Catalunya va ser reservar a tribunals situats a Madrid (Audiència Nacional i Tribunal Suprem) una competència jurisdiccional que no tenien. El govern del PP, amb la connivència del PSOE i Ciudadanos, va derivar a la via judicial la resolució d’un conflicte que eren incapaços d’abordar políticament. Però només des del mateix cor de l’Estat hi havia garanties que aquest judici es conduiria amb el dogma de la indissoluble unitat de l’Estat, pàtria comuna i indivisible, com a invariable guia que il·lumina les decisions importants.
L’atmosfera que es respira a la capital de l’Estat està amarada d’aquesta unitat, percebuda com a uniformitat i aversió al canvi. No s’entén la diferència i ofèn que alguns no vulguin ser espanyols, entès com a sinònim de no voler ser castellans. Si, com sembla, en aquesta causa penal cal tenir en compte el perfil psicològic dels investigats, també caldria tenir en compte les provables prevencions identitàries dels jutjadors.
Aquest no és un conflicte entre governs o parlaments, és un conflicte entre nacions, fruit d’un desencontre històric i de la incapacitat crònica de Castella de compartir, d’igual a igual, un mateix Estat. La carcassa institucional i constitucional de l’Estat és un hàbitat confortable per a Castella, però no deixa als catalans sentir-s’hi en plenitud nacional i respirar amb llibertat. Pot haver estat útil durant uns anys, però ara ha demostrat la seva incapacitat per resoldre el conflicte territorial i, paradoxalment, ha esdevingut precisament l’eina formal invocada com a bandera legitimadora de la liquidació de l’autonomia o de la vulneració de drets fonamentals. Mentre Castella s’aferra a una invariable foto fixa institucional, en la qual s’hi troba ben emmirallada, Catalunya mira enrere i endavant i veu un mapa dels estats del món en evolució, inacabat. Només a partir d’aquesta idea s’entén, que no vol pas dir compartir, els anticossos que genera tota defensa del dret a l’autodeterminació o de la independència dins dels estats consolidats. Per als poders de l’Estat, la unitat de la pàtria no és un dret en si mateix, és quelcom més. És com la seguretat, condició prèvia per l’exercici de drets. És el paraigua que els aixopluga i per això se n’exclou aquells drets que en permetrien sortir.
Si ens centrem en les més altes instàncies del poder judicial, podem intuir que no fan el que fan per una pèrdua d’independència o manca de separació de poders. Els seus pronunciaments s’expliquen sobretot perquè tenen la mateixa concepció de l’Estat unitari, uniforme, indissoluble i invariable que les majories que cohabiten als altres poders (govern, Corts Generals) i que les forces fàctiques (mitjans de comunicació i poders econòmics) que hi conviuen i es retroalimenten entre ells. De ben segur que hi ha interferències i pressions, però de fet, no les necessiten. Fins i tot, malgrat ser tributaris de qui els hagi designat, poden tenir consciència d’actuar amb independència i objectivitat. Això sí, preservar la unitat de la pàtria també és un objectiu.
Aquesta és l’atmosfera que respiren les lleis de l’Estat i el microcosmos en què es mouen les institucions que les han d’aplicar. El cor de l’Estat batega amb aquest oxigen i irriga tots els seus poders. Qualsevol altra visió és la d’un peix fora de l’aigua. També és cert que, com més allunyades d’aquesta atmosfera madrilenya estan les institucions, i els seus dirigents, territorial i jeràrquicament, menys condicionat està l’aire que respiren i més difuses arriben les instruccions.
La resposta gradual
Catalunya havia fet el 9-N, evidenciant una altíssima voluntat d’independència. El que s’havia desqualificat com a votació de costellada no podia quedar sense resposta. Malgrat que la fiscalia no havia trobat motius per impedir-la, sí que en va trobar després, jeràrquicament instruïda, per perseguir-la. Ningú, però, va qüestionar la competència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
La sentència, amb tot, evidenciava tres coses: una, la justícia estava per sobre del dret, al servei de la unitat de la pàtria, perquè malgrat haver-se substituït la consulta prohibida per un procés participatiu, es condemnava injustament els encausats; dos, els càstigs infligits no eren suficients com a avís a navegants per frenar el procés, com els fets posteriors van demostrar, i tres, calia conduir aquest assumpte directament des del cor de l’Estat perquè amb les coses de menjar no s’hi juga.
Per això, davant de l’anunci d’un referèndum calien noves advertències. Una estratègia gradual de resposta repressora. Si arrabassant el dret de representació (inhabilitació) no n’hi havia prou, calia amenaçar el patrimoni de qui gosés desafiar a l’Estat. D’aquí que aparegués el Tribunal de Comptes, al cor de l’Estat, encaminat a represaliar els impulsors del 9-N, pura revenja, i advertir del que els esperava als impulsors del primer d’octubre.
I d’aquí, un pas més, cap a les detencions del 20 de setembre, les imputacions a alcaldes i regidors, l’anunci de la querella de la fiscalia general de l’Estat, els cops de porra l’1 d’octubre i la privació de llibertat. Les presons preventives, les infundades imputacions per rebel·lió i sedició, les interferències en les investidures i alteració de majories al Parlament. I un inconstitucional 155. Rebregar el dret al preu que sigui.
Només els més il·lusos poden pensar que les màximes instàncies del Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional no són conscients de les limitacions jurídiques del relat imposat. No hi ha ni rebel·lió ni sedició, ni consta tampoc acreditada la malversació. Els ho han dit experts en dret penal i constitucional. Els ho han dit tribunals estrangers. I és previsible que els ho diguin tribunals internacionals. Per què ho fan, doncs? Perquè les conseqüències per a l’Estat de no fer-ho, és a dir, obrir la porta, via referèndum acordat, a la independència de Catalunya es perceben com a molt pitjors. Percepció compartida per tota la carcassa institucional en la qual conviuen els diferents poders de l’Estat. Per això no tenim, que també, un problema de divisió de poders. El problema és que tots ells pensen el mateix: ni hi ha vida ni n’hi pot haver fora de l’atmosfera espanyola, i qui se n’aparti acabarà inhabilitat, arruïnat, empresonat o apallissat.
Els líders del procés van pensar que el dret a decidir, el dret a la independència, justificava desobeir, pacífica i democràticament, les lleis de l’Estat, per obeir les urnes, al servei d’un valor superior: la sobirania de Catalunya. I no van pensar que l’Estat, de tant refugiar-se en l’imperi de la llei, seria capaç de saltar-se conscientment les seves pròpies normes (el codi penal, la llei d’Enjudiciament Criminal, la Constitució) per un altre valor per a ell també superior: la unitat de la pàtria. Amb una diferència: l’Estat comptava amb la policia, l’exèrcit, molts mitjans de comunicació, la gran banca i la passivitat de la comunitat internacional i la Catalunya que es volia independent no tenia cap d’aquests recursos.
L’atmosfera catalana
Amb perspectiva catalana, a alguns ens costa d’entendre que hi hagi qui, vivint a Catalunya, tingui la mateixa visió uniforme de l’Estat. I encara costa més d’entendre que una part significativa de catalans trobi normal la repressió. Només per raons identitàries s’entén que una part important dels electors catalans aposti, legítimament, per continuar formant part d’un Estat que actua com aquest.
Aquest és el principal repte de l’independentisme català. De res serveix lamentar la visió uniforme i unitària de l’Estat si l’unionisme manté un suport significatiu a casa nostra.
A l’atmosfera catalana també es respira un ambient enrarit. L’independentisme no acaba de trobar l’estratègia a seguir. Mira de guanyar temps i surfejar un dia a dia de difícil digestió, amb presos polítics, exiliats, divisions internes i una part de la societat catalana unionista més ben organitzada. L’Estat també és conscient que el dia 1 d’octubre va cometre errors a Catalunya. I difícilment els repetirà. Si els independentistes, arribat aquest momentum (substantiu del qual es desconeix el què, qui, com, quan) desobeeixin massivament de nou l’Estat, vindran primer els unionistes i la policia actuarà després, per posar ordre, legitimant a ulls del món la seva actuació. El matís és important. Cal tenir-lo en compte.
El momentum
No crec que el conflicte es resolgui a base de momentums. Al capdavall, hem excel·lit en momentums polítics puntuals. I l’Estat sap perfectament que darrere dels nostres grans dies ve el dia següent i l’altre i l’altre. El seu paper és més avorrit i antipàtic, però tremendament eficaç. Amb l’eficàcia que continua dominant els poders de l’Estat. Confiar en un dia i hora concret genera unes expectatives que res apunta que acabin per decidir res.
S’atribueix a Rousseau la frase que “la paciència és amarga, però els seus fruits són dolços”. Crec més aviat en el creixement imparable de l’independentisme, per raons democràtiques i decantació d’indecisos, que en l’èpica de moments puntual.
Ara cal anar pas a pas. I parlar de l’immediat. Aquest passa pel judici als presos polítics. Deia al principi que una de les primeres febleses jurídiques de la causa general contra l’independentisme i la defensa de la unitat de l’Estat ha estat la incorrecta atribució de la competència al Tribunal Suprem i a l’Audiència Nacional. Vist com han anat fins ara les coses, sembla molt difícil que el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional s’inhibeixin a favor del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, òrgan competent per jutjar aquesta causa, amb seu al lloc on es van produir els fets denunciats i on hi ha investigats que estan aforats. El rebuig a les demandes de recusació de magistrats del Tribunal Suprem indica que aquests tenen unes veritables ganes de jutjar aquest assumpte.
Si el Tribunal Suprem s’inhibís a favor del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, demostraria certa independència, es trauria de sobre una patata calenta i el risc de fer un ridícul important a ulls del món en el judici. Podria baixar algun grau la tensió. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya podria esmenar molts dels nyaps de la instrucció, començant per veure amb altres ulls les peticions de llibertat provisional abans i durant el judici. No hi ha més motius per confiar-hi, perquè respira la mateixa atmosfera que hem descrit, però ho fa des de més lluny. El Tribunal Suprem encara tindria l’última paraula, però retornar la causa a Catalunya potser ajudaria a una gestió diferent del temps per a tots plegats. Perquè arribar a les eleccions en llibertat, encara que s’allunyi l’accés a instàncies judicials internacionals, canvia la perspectiva i les estratègies a seguir per uns i altres.
Em temo però que l’atmosfera asfixiant que es respira al cor de l’Estat no permetrà cap alenada d’aire fresc i llibertat.
