Avui els i les militants d’Esquerra Republicana prenem una decisió clau pel futur immediat de Catalunya i Espanya. Les bases hem de validar o refutar l’acord de l’equip negociador d’ERC per investir com a President de la Generalitat el socialista Salvador Illa.
Jo, com a militant d’Esquerra, em pregunto perquè el partit ha decidit jugar a aquest joc. Després d’una campanya en la que vam afirmar que no investiríem Salvador Illa, i després de la nit electoral on el mateix President Aragonès afirmava que ERC aniria a l’oposició i que la responsabilitat de fer govern – i ho remarco en negreta – era del PSC i Junts, resulta que ara que sembla que la resta de partits polítics no han arribat a un acord per investir Illa com a President, ERC surt com un cavaller a «salvar» el país, prenent una responsabilitat que no era directament nostra, sinó sobretot del PSC i Junts. Ara, o bé som vistos com els traïdors que investim a un President del 155, o bé som vistos com els «herois» que salven el país d’unes terceres eleccions que deixarien segurament l’independentisme més afeblit i una extrema dreta cada vegada més forta.
Independentment de la resposta, ara tenim davant un pre-acord que membres d’Esquerra han anat negociant al llarg de setmanes de feina amb el PSC, i sigui quin siguin els resultats de la votació de la militància, crec que el partit en sortirà tocat. Com i quan? Això no ho podrem saber perquè no podem observar les conseqüències de les diferents postures per comparar-les, i només tindrem un resultat i unes conseqüències per fer-ne valoració.
Entenc aquells militants que volen votar «Si» a l’acord, perquè veuen que els aspectes que es puguin complir són una victòria pel país, i alhora molts temen que unes noves eleccions deixarien el país en pitjors mans i tindríem menys força per demanar acords que beneficiessin al conjunt de Catalunya.
També entenc els que volen votar «No» perquè la història ens ha donat molts exemples d’incompliments del partit socialista, i veuen aquest acord com una mena de carta als Reis que no es complirà de cap manera.
I considero que hem de tenir respecte per a totes les opcions de vot, inclús l’abstenció, i això és el que va piular el President del partit, Oriol Junqueras.
De totes maneres, jo el que em pregunto és: Què farem com a partit si el pre-acord rep el suport de la militància però el partit socialista no el compleix? Li retirarem tot el suport? Tindrem força per fer una moció de censura? O seguirem donant-los suport a l’espera de que compleixin alguna cosa, perquè es molts que estan a favor del sí pensen que la repetició electoral seguiria sent el mal pitjor?
Fa anys que entonem el cant de que les urnes no ens fan por, i també que som el partit que aprofita qualsevol oportunitat per millorar les condicions de vida de Catalunya. Així doncs, el dilema és gran i profund. Ja ho diuen: «En moments durs, decisions dures»; i d’una manera o altra, seguim fent història.
Tinc la sensació que hem pres un camí en què totes les ramificacions ens porten a un atzucac. Espero que tinguem força i coratge per treballar per trencar aquesta paret i seguir fent camí per l’objectiu final: la independència de Catalunya.
