En Gaspar Hernàndez, en el seu guardonat llibre “El Silenci” (Ed Destino. Premi Josep Pla 2009; planes 71-72), explica el concepte japonès del hara. Parlar amb el hara vol dir parlar des del cor, parlar amb autenticitat; transmetre la vivència interior del que s’està dient. El polític que parla amb el hara es nota; no cal que es vagi justificant sobre el que opina, diu que pensa o proposa fer. En Gaspar Hernàndez, en el seu llibre, en el que relata l’experiència de curació d’una noia amb càncer, explica el molt que l’avorrien les entrevistes amb alguns polítics mancats de hara.
Interpreto, del que explica, el hara com aquella percepció d’autenticitat, imprescindible per generar credibilitat política. Sense hara podríem dir que no es va en lloc. En política, per més brillant que es sigui, sense hara no es pot triomfar. Tant el polític amoral, sense conviccions, com el polític sense substància, aquell que omple de tòpics el seu discurs, són, tard o d’hora, descoberts. Com deia aquell: es pot enganyar un temps a tothom o sempre a uns quants però no es pot enganyar sempre a tothom.
“Virtutes oratoris” deien els romans referint-se al polític virtuós, aquell que més enllà del do de l’oratòria gaudia d’altres virtuts exigibles a un dirigent: saviesa, justícia, fortalesa i temperança, per exemple.
La importància del hara, així entès, a un altre nivell, la veiem en l’educació dels nostres fills. No es tant important el que els diem que han de fer com el que veuen que nosaltres fem. Aquest és el seu autèntic referent. Per això, el polític que no és autèntic, aquell que no es veu sincer i coherent entre el que diu i el que fa, genera una sensació de rebuig inconscient en el nostre interior. I es nota a les eleccions, on polítics teòricament valorats com a grans professionals de la política, abanderats del sentit comú, treuen després, una i dos vegades, mediocres resultats.
L’autenticitat per si sola no és garantia de res. Calen altres qualitats. No n’hi ha prou ni amb el silenci dels de “fets i no paraules” que acaba sense ni paraules ni fets, ni amb el “som com som” perquè potser és aquest part del problema ni amb autobombo de “l’esquerra intel.ligent” perquè deu ser molt poc autèntic, i poc respectuós amb la resta, quan ells mateixos s’ho han de recordar.
Acabo. Aquest dimecres escoltava l’entrevista d’en Jordi Basté a RAC 1 a la senyoreta Sánchez del PP. La senadora Sánchez Camacho explicava que regalaria al senyor Rajoy, de visita Barcelona, el llibre “El Silenci” de Gaspar Hernàndez. Torno a la plana 72: “Una nit ho vaig explicar a un amic economista, que viu entre Nova York i Barcelona, mentre preníem algunes cerveses i em va confessar que ell havia trencat amb una diputada amb la qual estava embolicat perquè de nit al meu programa declarava una cosa i l’endemà quan es llevaven li deia, amb la mà al cor, que ella en realitat pensava tot el contrari del que havia dit”. I l’amic li contestà: “Aleshores deixa d’entrevistar polítics i entrevista peixateres… elles sí que es creuen el producte”
… esperem que la senyoreta Sanchez es limiti a regalar-li el llibre al senyor Rajoy sense presentar-li ni a la diputada del llibre ni tampoc a cap peixatera que no es cregui el seu producte.
