Massa sovint observo com en tertúlies radiofòniques, articles de diari, etc. supeditem el que som al que diuen des de Madrid.
En el cas del futbol és molt exagerat. Després d’un èxit blaugrana estic tip de sentir que a Madrid no donaran importància, o no valoraran … com si aquest fet, aquest no reconeixement comportés automàticament que aquell mèrit, aquell èxit deixés d’existir, com si fos un requisit indispensable.
Ja fora de l’àmbit del futbol, com a societat, com a nació, també es dóna aquest complexe. El fet que a Madrid no entenguin, no acceptin, no valorin aquest tret o aquest altre de la nostra configuració com a societat, automàticament ho percebem com si aquest tret característic ja no el tinguéssim.
Això és exactament el que fèiem quan érem petits. Quan trèiem un 10, en aquest cas no parlo pas de mi, els talons ens tocaven el cul per a dir-ho als pares, perquè aquell 10 passava a existir quan els pares ho sabien, ens reconeixien, ens felicitaven, i mai abans.
Però coi, ja ens hem fet grans i no farem res com a poble, no farem el pas endavant que ens falta, si no tenim una suficient autoestima. La nostra identitat no és fruit del reconeixement de fora, és fruit de la nostra tenacitat de ser, al llarg de centenars d’anys plens de dificultats i agressions. Ja ens hem fet grans, ja ho som, fem el nostre camí que és el que fa qualsevol nació madura.
Prou de “boti boti madridista qui no boti” quan som nosaltres la referència mundial tan de joc, com de model, prou de sentir-nos més petits que el Madrid.
Prou de lamentacions quan des de Madrid un cop i un altre ens menyspreen, no ens emmirallem amb la nostra desgràcia, emmirallem-nos amb el que som i centrem-nos en el que volem fer; de ser, ja som.
