Quelcom a simple vista entès com a banal per la quasi totalitat de la gent, ella ho contemplava en la seva magnificència solament observable amb ulleres 3-D: una parella de gatets divagant sense rumb pel carrer, el somriure juganer d’una criatura que devia rondar l’any… tot plegat i més la sumia en una nebulosa de complaença sense precedents.
Per aquesta raó, i per d’altres que no vénen a compte, ella era concebuda com a algú d’una senzilla i transparent innocència. Una elementalitat en la seva mirada i en el seu somriure que xocava amb les d’aquells que reflectien una ment més enrevessada i amb una picardia més aparent.
Les seves paraules, per norma mancades d’un discurs elaborat i que evitaven traspassar la barrera de la col·loquialitat, denotaven una simplicitat d’arguments erròniament entesa. La seva concepció dels afers quotidians li evocava un gran ventall de formulacions que pretenia contrastar amb possibles punts de vista divergents: el seu objectiu consistia en restar a l’expectativa, no forjar-se una idea compacta i inamovible de les realitats, a fi d’evitar de caure en les manipulacions impertèrrites i maquiavèl·liques dels més sofisticats artesans en l’art de la retòrica.
Sí, reconeixia que ella, en el fons, era una persona complexa: els seus trets aparents de plasticitat, de quelcom fàcilment modelable, no s’esqueien amb el fons de la cortina feta a base d’espines; una arma potent, impassible, que no deixaria trontollar l’edifici d’idees construït a base de xarop de bastó i que tantes penes i treballs li havia suposat. Mantindria la sofrença i el decaïment amb una clara voluntat: no deixar-se tòrcer.
