Per entendre la concepció republicana de la seguretat cal partir primer del qual és un Estat, i d’on sorgeix aquest. La concepció moderna d’Estat apareix durant el regnat de Lluís XIV com aquell ens, gestor del dia a dia i capaç de sobreviure al monarca, que ostenta el monopoli de la força en un territori limitat i determinat. Aquest territori limitat i determinat té el nom de país. I és dins d’aquest territori, on l’Estat, com a gestor d’aquest, vetllarà pel correcte funcionament de les institucions, organismes i regirà la vida ciutadana a través de l’imperi de la llei. Per tal que l’Estat sobrevisqui, s’establirà un marc comú per tothom, a través del sistema constitucional, al qual tothom estarà subjecte.
Per tal de garantir la pau social, els ciutadans renuncien a fer servir la força, i deleguen a aquest Estat el permís, la potestat i la competència, perquè sigui ell qui l’exerceixi d’acord amb les lleis i els principis de justícia. Serà aquest Estat doncs, qui haurà de crear un cos administratiu en el qual es delegarà per tal de garantir l’ordre públic que afecta a tothom i tot i la competència d’exercir la força. I es aquest cos, armat, el que va rebre el nom de policia, del francès medieval Police ‘ordre públic’, i del llatí Politia, que significa política pública. És aleshores quan també sorgeix el terme Gendarmeria, del francès medieval Gendarmerie que significa persona d’armes, i que era atribuït als cavallers.
Va ser Lluís XIV -1667- després de les guerres de la Fronda, qui decideix crear per Paris un cos de funcionaris amb la funció d’assegurar la pau, la tranquil·litat pública, i ‘procurant i fent que cadascú visqui d’acord amb el seu lloc i deures’. Aquest cos va rebre el nom de Policia. I va ser La Prefectura de Policia de París, dirigida per Gabriel Nicolas de la Reynie, el primer cos policial establert del món. Aviat es va estendre per arreu de França, fins a arribar al Regne Unit, on es generaria la segona revolució policial. Fou allà on cinquanta anys després, el 1737, Jordi II establiria un salari públic amb els impostos, no dels fons de la Corona com en el cas francès.
Amb la Revolució Francesa canvia tot, i es produeix una tercera onada de reformes policials. Es treu la pols a les tesis del Marquès de Beccaria, qui al seu llibre ‘Dels delictes i les penes’ ja formula la idea d’una separació necessària entre la policia administrativa i la policia penal, és a dir, la que vigila i sanciona que no es produeixin delictes administratius, i una policia penal que seria l’encarregada de fer complir les sentències i decisions judicials.
Al Regne Unit, Patrick Colquhoun, estableix i crea la Policia del Riu Thames, per tal de vigilar les mercaderies que hi naveguen. És el 1798 quan es crea el primer cos policial del Regne Unit amb salari íntegrament públic, i és la primera vegada que apareix el concepte utilitari d’invertir en seguretat. Era més barat invertir en seguretat, que les pèrdues que causava no fer-ho.
A l’any següent, Joseph Fouché és nomenat Ministre de la Policia Francesa, durant l’Imperi Napoleònic, i serà el primer que estableixi un cos policial ordenat i jerarquitzat, sent considerat el primer cos nacional de policia moderna, amb un salari íntegrament públic i treball continu arreu del territori del país.
Quinze anys després, en plena Europa del Concert de Viena -1828-, Sir Robert Peel estableix els principis policials ‘peelians’ que són vigents encara avui i crea Scotland Yard. Tot i que algunes ciutats d’Escòcia i Irlanda ja tenien cossos policials locals, Sir Robert Peel estableix uns nous principis policials on la policia actuarà com a força preventiva, vinculada a la confiança pública, lleial a la llei i independent de la política, sense fer servir la força si no és en última instància, i que el seu màxim objectiu no és actuar molt, sinó l’absència d’actuacions.
A França, Lluís XVIII, establiria un uniforme policial, creant el primer cos nacional policial uniformat. I aquí, irònicament es produeix una diferència entre tots dos models policials. Veiem que la tradició republicana de la seguretat, com quelcom dedicat a el públic i a la prevenció, passa a ser el model anglo-saxó, i el model continental queda en una defensa de la integritat de l’Estat, tenint l’Estat al centre, i no al ciutadà.
El qui fou Secretari d’Estat i Ministre d’Interior dels Estats Pontificis, Pellegrino Rossi, adverteix el 1832 d’aquesta dinàmica policial continental, parlant i abordant l’abús de les lleis policials que s’estava cometent a molts països, i com aquest havia provocat un increment de la desconfiança vers la policia.
Per tant calia recuperar l’obra del Marquès de Beccaria al respecte per entendre què és i què ha de fer una policia. Sota el paradigma que el ciutadà era part de l’Estat, posant la defensa de la integritat de l’Estat al centre ja se suposava que es vetllava per la ciutadania, concepció que encara dura avui dia.
Països de la tradició continental com Portugal, França, Alemanya, Itàlia, Països Baixos, Bèlgica, Dinamarca o Suècia, han virat ja cap a les concepcions republicanes de la seguretat pública, on el ciutadà, pel fet de ser ciutadà, ja està al centre, no pel fet de ser part de l’Estat. Això és important perquè les actuacions policials sempre tenen i tindran la seva contraprestació fiscalitzadora. És a dir, si una intervenció policial es fa malament, aquesta podrà ser fiscalitzada i portada als tribunals, no només per una flagrant negligència jurídica, sinó també per dissoldre qualsevol dubte en cas que es posi en qüestió la integritat del cos.
Per molta gent, això és inimaginable aquí, tant a Catalunya com a Espanya. I no és responsabilitat dels cossos policials el fet que s’hagi convertit en inimaginable, si no de la contínua negligència per part dels polítics de no voler canviar el model de seguretat pública, entestant-se a fer esmenes a peu de pàgina de les normatives vigents en lloc de proposar i adaptar-se a un canvi integral. Hi ha una concepció obsoleta de la seguretat i de la policia, i és que aquesta ja no ha d’actuar en pro dels ciutadans perquè són part de l’Estat. Per tant, de res serveix repetir-se mil vegades que vetlles per la ciutadania, si la ciutadania no pot fiscalitzar, ni pot criticar, ni pot dubtar si les actuacions policials són correctes o no.
Si realment es vol avançar, es vol estar al segle XXI en matèria de seguretat pública, no es pot actuar com a principis del s. XX o fins i tot a finals d’aquest en alguns països. El fet de viure en una democràcia, de caràcter liberal, parlamentària, social i de Dret, hauria de generar més incentius que no pas el conformisme actual.
En plena era de la democràcia digital, de les xarxes socials, negar o justificar en roda de premsa des del Departament o Ministeri una mala actuació policial quan hi ha imatges, vídeos, inclòs gifs d’aquesta, enregistrades per ciutadans anònims allunya a la ciutadania d’aquesta. I és que la ciutadania no demana escarni, ni demana exposar l’agent, ni ataca el cos, tan sols i senzillament demana explicacions. I quan, des de la direcció política, es veu aquesta fiscalització com una cosa fràgil, és aleshores quan es veuen les mancances de l’actual sistema. El ciutadà no està al centre.
En plena revolució en el món de la seguretat i la Defensa, perquè el front de les guerres s’ha desdibuixat i qualsevol lloc és un camp de batalla, on des d’un tweet fins a un militar estan involucrats en la seguretat nacional, és quan els ciutadans més confiança necessiten sentir cap als cossos de seguretat pública. I de la mateixa manera que des de les institucions responsables es demanen sacrificis als ciutadans per fer front als nous enemics, com són les concessions de graus de llibertat o graus de control, és racional que la ciutadania que ho pateix i suporta demani un retorn garant a través de la fiscalització i control de les accions policials i militars.
Un Estat que es faci dir democràtic no pot considerar la transparència en matèria policial cap als seus ciutadans com una amenaça a la seguretat nacional, perquè el que realment es genera és que el ciutadà se senti hostil. El famós paradigma de “qui vigila el vigilant”, té sentit únicament en un Estat arbitrari, perquè en un Estat de Dret qui vigila al vigilant és la llei. I el límit del vigilant també és la llei. Com també ho és el límit de la força policial. I pretendre justificar negligències en intervencions, en un concepte utilitarista, danya més el cos policial de torn que no pas el beneficia.
Cal avançar cap a un model de seguretat republicà, on la confiança vers els cossos policials sigui restituïda a través de la prevenció. És a dir, amb actuacions en aquells focus on es genera la delinqüència i les alteracions de l’ordre públic, sabent perquè passa i quins mecanismes poden haver-hi per evitar-ho, doncs la delinqüència no és aleatòria i casual, té la seva raó d’existir. També a través de la transparència, perquè la ciutadania ha de tenir accés a les dades policials, a conèixer els protocols i reglaments policials, i a què li facilitin la informació perquè està en el seu dret demanar-la i tenir-la. Perquè no ha d’haver res a amagar.
És cert que hi ha una part que pot comprometre la seguretat i la integritat estratègica nacional, però no és la totalitat com es vol fer creure en moltes ocasions. És a través de la consolidació de polítiques globals i locals, de la coordinació entre associacions i cossos policials com es podran teixir sinergies més enllà del significat i camp estrictes de la seguretat entesa com una tasca única policial o militar. I per últim, el fet de veure l’agent de policia no com un representant de l’Estat, sinó com un ciutadà competent per poder fer servir la llei i la força per mantenir l’ordre públic.
I sobre aquest darrer punt, és important entendre que en una perspectiva republicana de la seguretat, és únicament la llei és el mecanisme per mantenir l’ordre públic, no pas un element llancívol. I la força recau també en la llei, no en les eines o contundència de les actuacions policials. De la mateixa manera que no pot dependre de la Gràcia dels governants la manera d’abordar un problema policial, perquè això es denotaria arbitrari, que és el contrari a l’Estat de Dret. Ni es pot ser un A.C.A.B. (All Cops Are Bastards) quan es gestiona la seguretat pública, ni es pot ser un fanboy dels cossos policials.
No es potser un A.C.A.B. perquè aquesta concepció s’allunya del realisme pragmàtic de la necessitat de tenir un cos policial. I tampoc es pot ser un fanboy dels cossos policials perquè la crítica que es faci d’aquests no pot ser replicada com un atac personal. Cal una cultura de seguretat perenne, constant, crítica però alhora constructiva.
Així doncs, cal adaptar un model policial on el ciutadà sigui el centre, on sigui la transparència, la vocació de servei i l’ordre públic els que marquin el camí a seguir. Cal que s’adoptin els principis de seguretat i policia per consentiment, on el policia sigui un ciutadà compromès amb les tasques assignades i no l’Estat. On la presumpció de veracitat sigui inexistent perquè es tracta en discriminació a la persona encausada, i on sigui la càrrega de la prova la cosa fonamental. Cal replantejar els protocols de transparència, perquè un cos policial no ha de tenir res a amagar tret exclusivament d’allò que realment comprometi investigacions o la mateixa seguretat ciutadana. La seguretat republicana és aquella línia clara que separa en una actuació policial la contundència de la negligència, sense pretendre justificar cap de les dues.
Estem a les portes d’afrontar nous paradigmes de seguretat, i caldrà estar preparats per assumir-los.
