Amigues, amics,
Avui m’agradaria parlar només de llibres. En parlaré, però no podem parlar només d’allò que ens agrada. Vivim en un món on hi ha de tot i, malauradament, molt de desagradable, penós, injust. Malgrat tot, fa poc va ser Sant Jordi i aquest és sempre un gran dia i, no tan sols per als catalans. Actualment, en part gràcies a nosaltres, se celebra a més de cent estats i centenars de nacions. És dia de flors, roses, amor, llibres, cultura. Què més volem? Tan de bo tots tinguéssim de tot això!
Sant Jordi va ser un dia de positiva globalitat, encara que no ho fos arreu ni per a tothom. Em centraré en Catalunya, on també hi ha de tot, en soc conscient. Però l’esplendor de Sant Jordi no es pot passar per alt; aquesta Diada no té límits, quant a superació, aquí, a Catalunya. Cada vegada sembla que no pot anar a més, però hi va. No cal parlar de vendes de llibres i roses, que van anar a tope, com en els darrers anys, però hi ha innovacions. Jo no em vaig moure gaire perquè no puc, però sé que al passeig de Sant Joan de Barcelona el llibre infantil va ocupar nous espais i això és molt important, perquè el futur està en els nou lectors. El futur, si n’hi ha, està en la cultura. Jo vaig passar per la “meva” parada i vaig anar a descansar a la “meva” llibreria, però no vaig deixar de pensar en les parades de les terres de Lleida, Tarragona, Girona o en la plaça de l’Espolsada de les Franqueses, on hi ha una llibreria que també considero “meva”.
Citar autors és fer moltes injustícies, com ho seria citar llibreries i editorials, perquè de tot això n’hi ha molt i molt bo. Si d’alguns goso parlar, però, és d’autors i autores perquè és el que menys soc de tota aquesta òrbita. M’agrada molt llegir autors poc coneguts però dels que tinc bones referències. Les crítiques literàries son el què més llegeixo a diaris i revistes, de paper o digitals. Compro i llegeixo llibres tot l’any. En aquests moments me les tinc amb Amos Oz, Una historia de amor y oscuridad. Recomano aquest i tots els bons llibres, que no ens els acabarem mai.
Durant la diada vaig comprar roses, vermelles i grogues, però no vaig comprar cap llibre; en tinc la llista preparada per encarregar-los. Us diré quins son. A banda d’El fill de l’italià, de Rafel Nadal, que ja l’havia comprat la meva dona i que va resultar el primer del rànquing, tinc a la llista L’origen de les cols violeta, de la debutant Marta Batallé, Llibreries, de Jordi Carrión, Diari d’un llibreter (que ja havia llegit, però hi torno) i La compasión difícil, de Chantal Maillard; la compassió és un tema que m’interessa molt i punt.
Això és una carta i per aquest motiu parlo en primera persona i de les meves cabòries literàries. Malgrat que no m’entusiasmen els rànquings, haig de reconèixer que no van gaire errats. He llegit alguns, per no dir bastants, llibres de Rafel Nadal i m’agrada molt. Juntament amb altres que callaré, crec que és un dels nostres millors autors actuals. En tenim de molt bons i bones, com tenim molt bons poetes i poetesses. Quant a la no ficció, no m’estanya que la llista dels primers estigui plena d’autors-presos-polítics. No tinc preferències polítiques, però el primer, Contes de la presó, d’Oriol Junqueras i Neus Bramona, és una delícia. Ho dic perquè l’he llegit, és clar. Com heu vist per la meva tria, també llegeixo en castellà, però el Dia del Llibre m’agrada fixar-me més en els escriptors i escriptores catalanes i perquè cal lluitar contra les envestides a la nostra llengua. La literatura, com l’art, són universals.
A El Punt-Avui he llegit una d’aquestes frases que es posen de relleu entre línies: “Fa molta pena que hagin de signar el llibre de Jordi Cuixart amb un tampó”. Quanta raó! També fa molt pena que alguna (no diré el nom) analfabeta funcional hagi de signar exemplars de la Constitución española.
De la mateix manera que no estic afiliat a cap partit polític no soc del Sandro Rossell ni ho deixo de ser, però clama al cel la injustícia que se li ha fet a aquesta persona: declarat innocent després de dos anys patint, ell i la seva família, presó preventiva. Ja temem els mals auguris que això representa. Qui pot compensar el temps de vida passada en presó preventiva a un innocent? A mi se m’acut una manera: que els jutges o jutgesses que els van condemnar preventivament passin el mateix temps que ells i elles a la presó; allò és un crim! Però no n’hi hauria d’haver prou, perquè els innocents i les seves famílies no podran recuperar mai aquell temps de vida que uns malfactors els han robat.
No puc deixar de recordar el truculent episodi d’aquell poble (no puc ni vull recordar el nom) de Sevilla que, amb munició de la seva policia va afusellar amb acarnissament un ninot que imitava el MHP Puigdemont. Haig de suposar que no tot el poble hi estava d’acord, però ha quedat marcat pel senyal de l’odi, començant pel seu alcalde, màxim responsable. Ells són els que pateixen del mal de l’odi. Els guàrdies civils i policies nacionals que declaren (per centenars!) al Suprem diuen que van veure cares de odi als ciutadans indefensos davant els col·legis electorals de l’1-O, quan ells anaven armats i cuirassats de cap a peus. Com veieu la comparació? Qui va ensinistrar els piolins? Qui els ha ensinistrar abans de declarar com a testimonis per tractar de provar que hi va haver delicte d’odi? Els desgraciats de guàrdies civils i policies nacionals que portaven el mono l’1-O i un rentat de cervell al Suprem no són ni testimonis vàlids ni els màxims culpables de la violència policial; ho són els seus caps i els caps dels seus caps, que són els polítics regnants en aquells moments, i ara ho són els fiscals, magistrats i el regnant llavors i ara; endevineu qui és, oi?
El planeta i la Humanitat s’acabarà, tard o d’hora, per dos causants: el canvi climàtic antropomòrfic i l’extrema dreta. Tenim el dos al damunt. Algú podrà fer quelcom per foragitar-los? Venen eleccions; no en tinc ganes…, però en parlarem.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
