Balanç personal del 27-S
El dia 27 de setembre vaig estar fent d’apoderat per a una candidatura (Junts pel Sí) al col·legi electoral de Les Tovalloles, a Sant Feliu de Llobregat. En aquest col·legi votaven els electors dels dos guettos més importants de Sant Feliu: la Salut i Can Calders. No fou una experiència gens engrescadora. Al llarg del matí ja es va veure que la participació seria excepcional, en el conjunt de Sant Feliu va superar el 80%. I això que la campanya electoral no havia girat pas sobre els temes que «sí que importen a la gent». Al llarg del dia no vaig tenir gran cosa per fer: ajudar algunes persones a trobar la seva mesa electoral, mirar si hi havia paperetes de vot de Junts pel Sí a cada mesa, etc. En definitiva, no va passar res de destacable ni tampoc d’anecdòtic. La gent reaccionava amb tota normalitat quan veien la meva acreditació d’interventor del JxS, em demanaven ajuda si els calia i em donaven les gràcies.
Cap allà les vuit del vespre em vaig haver d’espolsar la son de les orelles: començava el recompte. Aquí, tot i que la meva feina tampoc no era gaire activa, havia d’estar més atent, per evitar confusions en l’atribució de vots, opinar sobre quins eren nuls i quins no, etc. A la mesa on vaig vigilar l’escrutini, van guanyar el socialistes per 150 vots, seguits per C’s amb 148; JxS només va obtenir 39 vots. Va ser l’única mesa on els socialistes es van imposar a Ciutadans, clars vencedors en la resta de meses. En els barris de la Salut i Can Calders Ciutadans va obtenir al voltant del 30% dels vots. A la meva mesa, el partit que resultava més perjudicat, en comparació amb altres convocatòries electorals era el PP.
L’escrutini va durar fins a les deu, perquè ens constaven tres vots més que paperetes, però al final tot va quadrar. Vaig aconseguir les còpies de les actes d’escrutini i de desenvolupament de la jornada i em vaig desplaçar, més aviat alacaigut -tot i que ja m’havien advertit que en aquell col·legi no hi teníem res a rascar– fins a la seu de la coalició per lliurar-les al coordinador de Sant Feliu. Pel camí, un altre interventor intentava consultar els resultats de Sant Feliu a través del mòbil. Al web de l’Ajuntament no donaven cap mena d’informació, en altres llocs hi constava la victòria de Ciudadanos, si bé amb diferents percentatges de vots escrutat. Quan vam arribar a la seu ja se sabia que JxS havia guanyat a Sant Feliu. Anava a començar una festeta, però per circumstàncies personals vaig decidir tornar a casa. Pel carrer, no és que no hi hagués manifestacions d’alegria ni concentracions de gent, és que no hi havia cap senyal de vida. I això que jo visc en un barri on JxS havia obtingut més del 40% dels vots.
A casa em vaig asseure davant el televisor i em vaig acabar d’informar a través de TV3. De seguida vaig veure que les xifres objectives no es corresponien en absolut amb les reaccions d’informadors, opinadors i tota la patuleia. JxS havia guanyat les eleccions amb una avantatge de gairebé 40 parlamentaris més que el primer partit de l’oposició. Alguns insistien que no havia tret una majoria absoluta, i per demostrar-ho feien tota mena de trampes: incloïen entre el partidaris del no forces polítiques que en realitat defensaven el dret a decidir però no la DUI. Tractaven el bloc del no com si fos un bloc homogeni, quan en realitat els únics que apostaven per l’status quo actual eren el PP C’s, la resta anaven des de la «màcara reparadora» de reformar la constitució fins als ninis del «Ni ho sé, ni m’importa». Potser JxS i la CUP no va arribar al 50% dels vots, però encara menys legitmitat tenen els que no van arribar ni al 40%. Per quin motiu els vots del partidaris del No haurien de tenir més pes que el dels partidaris del Sí? De fet, els partidaris del Sí van obtenir un resultats idèntics als del 9-N, 1.900.000 vots, i va quedar demostrat que representen la majoria de la població. Tal com se sospitava, els partidaris del No no van ser capaços ni d’aproximar-se a aquesta xifra. Mai cap candidatura havia reunit tants vots en tota la història de Catalunya, ni tant sols les que van ésser encapçalades pel famós protagonista de serials mexicans, el Sr. Felipe González. Encara hi hauríem d’afegir l’escàndol habitual amb els vots dels catalans de l’exterior, que sembla mentida que encara no hagi passat als jutjats penals (fins i tot l’internacional si calgués).
L’endemà a la feina em van comentar la sorpresa perquè JxS no hagués obtingut molt més vots, tot i que hagués obtingut el major nombre de vots que mai no hagi obtingut ningú; es deuen pensar que a Catalunya hi viuen 200 milions de persones. I això m’ho comentaven persones que havien votat per la CUP. És clar, això passa quan per comptes de votar la candidatura que defensa les teves idees i que està en posició de poder-les acomplir, votes els que estan més de moda entre els teus amics. I ja de pas et pots deixar barba i posar-te ulleres de pasta.
Afortunadament ningú no em va comentar que hagués votat cap altra opció, perquè a mi em passa com als senyors de Madrid, que quan algú no està d’acord amb mi em penso que és idiota, un malalt mental, un discapacitat amb poques llums o que ha estat adoctrinat a través de La Sexta. Els espanyolistes ni són majoria –ni silenciosa ni cridanera– ni són capaços de posar-se d’acord entre ells per plantejar una alternativa de govern (cas que entre tots haguessin assolit una majoria). I als cupairew, catalunyasíqueespotaires i altra fauna esquerrana autòctona, els hauria de saber greu que encara se’ls hagi de recordar unes de les últimes paraules del president Company abans de morir afusellat: «Les grans causes sempre tindran molta gent a tot el món disposada a lluitar per elles, però Catalunya només ens té als catalans.»
