BALMES I EL NACIONALISME CATALÀ (1)

Al final del darrer capítol de La Tradició Catalana, Torras i Bages dedica unes breus pàgines a Balmes, del qual afirma la grandesa, en ell mateix i com a testimoni del fil del pensament català que ha anat seguint al llarg de l’obra, per bé que el considera encara massa proper per a poder abastar amb suficient perspectiva la totalitat de la seva aportació. Els dos-cents anys transcorreguts des del seu naixement ja no permeten aquesta excusa de la manca de perspectiva històrica.

No és pas que en aquests dos segles no s’hagi parlat de Balmes, però quasi sempre s’ha fet d’una manera molt esbiaixada i tendenciosa. Dos són els camps en els quals el pensament balmesià ha estat greument deformat, però que si els situem en el seu context històric retroben la seva força original: la seva posició en la crisi política espanyola i el seu catalanisme.

Balmes ha estat generalment conegut com a filòsof, per les seves obres El criterio (Barcelona 1845), qualificat per Torras i Bages de codi del seny català, Filosofía fundamental (1846) i Filosofía elemental (1847), però no és aquest el camp més perdurable de la seva obra. Batllori en fa aquest ponderat balanç: “Féu conèixer, tot i separar-se’n, el criticisme i l’idealisme alemanys i renovellà l’escolasticisme eclèctic del s. XVIII, tant el de Cervera com el de Claude Buffier, conegut aquest a través de la nova filosofia cristiana de Lovaina. Com que també la filosofia escocesa del sentit comù (Thomas Reid i William Hamilton) entronca amb Buffier, d’ací les coincidències parcials de la filosofia balmesiana amb la de Martí Eixalà i de Llorens i Barba, influïts directament per Hamilton” (1). En canvi cada vegada es valora més el Balmes polític.

Cal recuperar l’actualitat política, i també la catalanitat i fins el catalanisme de Balmes. Explotant unilateralment alguns dels seus escrits, n’havien fet un dels grans mestres del nacionalisme d’ultradreta espanyol. La revista Acción Española, fundada durant la República amb la finalitat explícita de legitimar moralment la rebel·lió contra el règim legítimament constituït, havia reproduït més d’un cop textos seus. Segons Raúl Morodo, que ha estudiat sistemàticament la revista Acción Española i el moviment del qual era òrgan, els tres grans mestres d’aquest grup són Balmes, Menéndez y Pelayo i Vázquez de Mella, i, en menor mesura, Donoso Cortés (2). L’editorial de l’Acción Española va publicar, a càrrec de Corts Grau, una selecció de textos de Balmes que en feia un precursor de “la reconquista de verdades que, por serlo, no son de Balmes, ni de una época, ni de una confesión, sino de Dios” (3). El mateix autor, Corts Grau, va publicar el 1942 una altra antologia balmesiana en la qual el qualificava de filòsof de la contrarevolució (4). Fins i tot un Ferran Valls i Taberner, en una conferència pronunciada a Vic el 1939, típica de l’esperit dominant en aquell moment, havia dit: “En los párrafos balmesianos que acabamos de transcribir, ¿quién no ve como delineada la silueta moral de nuestro actual Jefe del Estado, el Generalísimo Franco, y quién no ve asimismo la concordancia entre los conceptos fundamentales en dichos párrafos contenidos y el pensamiento del excelso Caudillo, reiteradísimamente expresado?” (5).

De fet, era tot el contrari: quan bisbes, clergues i sobretot religiosos identificaven el catolicisme amb el carlisme i la guerra santa, Balmes propugna la pacificació del país mitjançant el matrimoni de la reina Isabel II amb el pretendent Carles VI, el comte de Montemolín, i es relaciona amb els representants més destacats del catolicisme europeu. Va iniciar aquesta línia amb Consideraciones políticas sobre la situación de España (1841). A Madrid va crear el partit que se’n va dir “balmista” o “vilumista”, monàrquic però no absolutista, catòlic però no integrista, i amb marcada preocupació social i educativa. Encara que va fracassar del tot, rebutjat per uns i altres, inicia, almenys a Catalunya, la línia de pensament catòlic obert i moderat que anirà avançant a través de Morgades i Torras i Bages primer i, una generació més tard, Cardó i Carreras, de manera que, quan caigui la monarquia (1931), l’integrisme haurà quedat reduït, a Catalunya, a una minoria cridanera però insignificant.

Pel que fa al suposat espanyolisme de Balmes, tenia més raó el doctor Torras i Bages quan, en l’últim apartat de la seva Tradició Catalana, que és la conclusió de tota l’obra, afirmava que el pensament filosòfic, polític i social de Balmes estava determinat, entre altres factors, per “l’amorosa memòria de la cristiana llibertat de la democràtica terra catalana”, i en donava com a prova l’extensa citació que Balmes fa, en El protestantismo comparado con el catolicismo (vol. IV, cap. LVI), de la Proclamación católica del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona contra l’absolutisme de Felip IV, “com a immortal monument en una època en què les llibertats populars eren ja escasses” (6). Deixant per tendenciosa la interpretació de Balmes que ofereixen tots aquells altres autors, per prestigiosos que siguin, n’hi haurà prou amb recordar uns quants textos seus per adonar-se del seu fort sentiment catalanista.

El millor coneixedor de Balmes, el P. Ignasi Casanovas (assassinat el 1936 i molt més digne de ser beatificat que alguns altres que ja han pujat als altars), en el seu discurs de recepció a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, el 1921, es va referir a la importància que Balmes va tenir en la Renaixença catalana. Balmes, deia, va ser providencial per a Catalunya, “perquè així que aquesta anava a néixer, Déu va posar-li a l’espona del bressol qui l’educàs espiritualment, és a dir, que li donàs les lleys del pensament y les lleys de l’acció, acomodades tant a la tradició de la raça, com les futures complicacions de la nostra vida”. Remarcava la importància que van tenir “les joventuts vuitcentistes del 20 i del 35”, entre les quals Balmes “certament ocupa’l primer lloch, si no de temps, almenys de trascendència”. Escrivien en castellà i, curiosament, aquella generació, continua dient el P. Casanovas, va ser la primera que va poc o molt abandonar el que havien estat fins aleshores els dos reductes de la llengua catalana: la correspondència familiar i la pietat, però aquests homes són els qui van desvetllar la consciència catalana. “A casa i fora de casa es digué aleshores que aquells homes crearen una escola catalana”. Després vindria la transposició al terreny polític, però ells van posar-hi la base indispensable: “Tots havem vist repetir-se aquesta conquesta espiritual en el camp polític. Ells anaren a coses més fondes, a lo que constituheix l’ésser essencial de l’home; lo altre havia de venir necessàriament per torna, ab la seva voluntat i fins contra la seva voluntat”. I Casanovas enumera els homes principals d’aquesta generació en els diferents camps del nostre pensament: “Una insignificant minoria plena de joventut es posà devant totes les activats cultural, L’història tingué en Bofarull; la poesia, en Cabanyes; l’arqueologia, en Piferrer i en Quadrado; la crítica, en Milà; les lletres catalanes, l’Aribau, en Rubió i Ors i en Marian Aguiló; el periodisme, en Roca y Cornet; el dret, En Permanyer; la filosofia, en Martí d’Eixalà; el sentit d’integral reconstrucció relligiosa, social y política, En Balmes. Balmes fou de tots ells el més profon y’l més extens, el més antich y el més modern, el més diví y’l més humà”. La conclusió del P. Casanovas era la següent: “D’aquestes consideracions rapidíssimes se deduheix que Catalunya en el segle XIX tingué dos renaxements, o tres si voleu: l’humà, el literari y’l polítich. El primer, d’un contingut fonamental y riquíssim, és el més substancial, arrel y causa dels altres, y la justícia’l reivindica per la generació de Balmes” (7).

Comencem per l’obra més important de Balmes, tant en l’opinió de l’autor mateix com segons els crítics posteriors: El protestantismo comparado con el catolicismo en sus relaciones con la civilización europea. Els quatre volums d’aquesta obra van aparèixer entre el 1842 i el 1844 (que són els anys que es publiquen també els escrits periodístics balmesians dels quals m’ocuparé més endavant), però la seva redacció és un xic anterior. És aquí on Balmes cita extensament la famosa Proclamación católica adreçada el 1640 pel Consell de Cent de Barcelona al rei Felip IV. Balmes la comenta en el sentit d’aquell pactisme que, com dirà Vicens i Vives, és una característica de l’esperit català: “No se forman las sociedades con el soñado pacto de Rousseau, pero existen en ciertos casos verdaderos pactos entre los príncipes y los pueblos, de los cuales no pueden apartarse ni éstos ni aquéllos”. Remarca Balmes com en aquells temps profundament cristians, que alguns per ignorància titllen de fanatisme i degradació servil, els nostres consellers deien al monarca: “Además de la obligación civil (hablan de los usajes, constituciones y actos de corte de Cataluña) obligan en conciencia, y su rompimiento sería pecado mortal: porque no le es lícito al monarca contravenir el contrato: libremente se hace, pero ilícitamente se revoca: aunque no estuviese sujeto a las leyes, lo está a la de razón” (8).

En el quadern núm. 4 de la seva revista La Civilización (segona quinzena de setembre de 1841), Balmes va publicar una biografia de l’irlandès O’Connell (1775-1847), aleshores encara vivent. Tant aquesta biografia com la del general Espartero les va escriure pensant en Catalunya, i més concretament en el seu problema nacional. La d’O’Connell, traduïda a l’anglès, es va difondre amb gran èxit a Irlanda. El que sobretot vol lloar Balmes d’O’Connell, pensant en Catalunya, és que va conduir l’esforç d’emancipació nacional per camins pacífics i legals: “Jamás pueblo alguno se quejó con más razón que el pueblo de Irlanda; jamás hombre alguno alcanzó popularidad tan grande y duradera como O’Connell; jamás se amontonaron más combustibles para una conflagración espantosa; sin embargo, y a pesar de tantos años como lleva ya la lucha, a pesar de que bastaría que O’Connell gritase “a las armas”, todavía se conserva la paz en Irlanda, todavía no ha reventado la revolución […]. Consignamos este hecho notable, que en nuestro juicio es el resultado natural de haberse combinado en Irlanda el elemento democrático con el religioso-católico, y de que la fogosidad del primero ha sido templada y detenida por el espíritu pacífico y prudente del segundo. En efecto, la norma de conducta del catolicismo en la civilización de los pueblos es ésta: reformar sin destruir; regenerar, pero contando con la acción del tiempo, nunca con trastornos, nunca con baños de sangre”. Ja veurem com en un article posterior Balmes torna a referir-se a la via no violenta del nacionalisme d’O’Connell.