Així com dèiem ahir, Balmes, que va morir la nit del 8 al 9 de juliol del 1848, aquell 28 d’agost hauria complert 38 anys. Ja sé que no és lícit a l’historiador d’especular sobre el que hauria passat si no hagués passat allò que va passar, però no em sé estar d’intentar imaginar l’obra que ens hauria pogut deixar Balmes, particularment sobre Catalunya, si en lloc de morir quan encara no havia complert els trenta-vuit anys n’hagués viscut setanta, o almenys seixanta, o encara que només fossin cinquanta, i s’hagués acabat de convèncer que amb Espanya no hi tenim res a fer.
Els catalans estem vivint uns moments crucials, i el cas de Balmes és alliçonador. Molts pateixen la mateixa contradicció que va patir ell. Ja he fet notar el parer del canonge Cura i Pellicer, que deia eufemísticament que Balmes tenia “una mentalitat dilògica”. L’inefable Francesc Pujols, que al marge dels seus estirabots era persona intel·ligent, culta i bon coneixedor de Balmes, s’estranyava que no arribés a les últimes conseqüències de les seves afirmacions, i amb una frase de les seves va dir que quan ja té la llebre agafada amb les dues mans, la deixa anar. I el professor Carles Muñoz Espinalt, a la pregunta de per què Balmes no va arribar a fer mai manifestacions explícitament independentistes, respon lacònicament: “No va tenir prou temps”.
És evident que l’opinió pública catalana està evolucionant acceleradament cap a l’independentisme. Més ben dit: no és que siguem més independentistes que fa un any, sinó que, encara que ho érem de cor, d’una banda ho teníem per impossible, i de l’altra teníem por de dir-ho públicament. Tinguem present que els segles de dura repressió han creat en nosaltres una síndrome de gos apallissat. L’efecte principal de la consulta sobiranista d’Arenys de Munt i les altres que l’han seguida, més encara que l’elevat percentatge de vots afirmatius, és que han fet perdre la por de proclamar-se independentista. En el fons tots ho érem, però no sabíem que molts altres també ho són. És com el vestit nou de l’emperador: tot de cop ens hem adonat que, a Catalunya, Espanya desfila en calçotets
