No vaig voler escriure res sobre la vaga, a consciència, sobretot per no utilitzar en va com a analogia el desastre de la Setmana Tràgica. Moltes han estat les comparacions entre les imatges que es van publicar pocs dies després dels fets de juliol de 1909 al setmanari Nuevo Mundo i les portades de tots els diaris, l’endemà de la Vaga General del 29 de març. Què hi ha una pulsió incendiaria i destructiva – molt barcelonina – que marca una línia iniciada amb les “Bullangues” de 1835 i que arriba fins els antisistema, sembla obvi. Què aquests esclats es produeixen en moments tensos, en moments que el país tremola i sembla que s’estira i que s’alça, potser no ho és tan, però igualment sembla que es compleix tan el 1909 (Final de la Solidaritat Catalana), 1919 (Fracàs del projecte d’autonomia integral), 1936 (Ensulsiada de la Generalitat Republicana) i avui, que no sabem ben bé on som. Però, no vull parlar d’ordre públic, amb arguments històrics. He deixat passar dies perquè volia parlar, només, de Barcelona.
I per parlar de Barcelona, si que vull recórrer al clàssic i em cal tornar a cercar, precisament, el nom esplendorós de Joan Maragall. Durant la Setmana Tràgica – un moviment aparentment espontani de protesta contra l’enviament de reservistes a l’escorxador de la Guerra del Marroc, que a l’inici va tenir un suport més aviat generalitzat i un cert èxit – el poeta es troba a Caldes d’Estrac. Allà rep carta del seu amic Josep Pijoan, datada el 31 de juliol: “Lo de Barcelona no s’ho creurà mai dingú acostumat an aquests èmfasis periodístics de que tot és sublim, espectacle únic, moviment exemplar, jornada heroica, etc. Aixís parlen els nostres periòdics l’endemà d’unes bèsties eleccions i per molt que exagerin no es comprendrà mai la magnitud de la bullanga que acabem de passar. Ha sigut de totes maneres un espectacle francament barceloní, perquè això no passa ni pot passar enlloc més”. Ben bé que aquesta carta de l’intel·lectual Pijoan podria haver-se dividit en múltiples tweets durant l’endemà de la vaga, o bé podria haver estat ben encertat com a mail o conversa entre alguns dels nostres incisius articulistes de capçalera. Perquè, no serà per èmfasis periodístics, ni per titulars de premsa barcelonina, ni autosatisfacció ciutadana i cofoisme olímpic, que quan convé convertim en drama terrible i en revolució irrefrenable!
Bàsicament caldria posar sobre la taula, ¿què té la ciutat que sap canalitzar tan malament les seves estretors i els seus neguits, però que, alhora, és capaç de grans demostracions de caràcter i ciutadania, d’altruisme i de concòrdia? Incapaç de tenir memòria i d’aprendre dels errors, ¿sabrà aquesta ciutat nostra no caure en el parany de la irreflexió, la poca distància que va de contemplar curiosos el foc com un joc, per passar l’endemà a estar furiosos i demanar l’implacable repressió com un crim? Maragall escrivia, un parell d’anys abans del 1909: “¡Pobre Barcelona! ¿qué culpa estás pagando? Eres un poco jactanciosa, sí, un poco fachendera – ya te lo han dicho, te está muy bien -; pero por esto da más pena verte así, mústia, alicaida. Mejor te sientan las grandes commociones, cuando negrean las plaxas y brillan los sables, y se cierran las puertas con estrépito, y la muchedumbre grita y corre…”.
Barcelona és més nostra quan s’encoleritza i quan s’entusiasma, quan esgarrapa o besa. Actes multitudinaris, piromusicals, manifestacions,… No ens agrada la calma tensa ni el capvespre de la jornada heroica o de la barricada encesa. Així ho va entendre l’autor del Cant Espiritual. Per això, quan vaig sortir l’estació subterrània dels Ferrocarrils, vaig poder entreveure la meva nova (però tan coneguda) ciutat vibrant de vida, neta, assolellada, sense rastre, més enllà de l’anècdota i per molt que diguessin noticiaris i titulars, de batalles i d’incendis i, a l’instant em va venir al cap aquella vers de L’Oda nova a Barcelona: “Te presums i engavanyes alhora amb manto de monja i vestit de senyora i vel de musa i floc relluent, pro mudes de presa, i, amb gran gosadia, la musa i la nimfa i la dama i la pia s’arrenca el postís i la veu disfressada, s’arrenca el postís i la veu disfressada, i surt la marmanyera endiablada que empaita la monja i li crema el convent… I després el refàs més potent!” Ah, Gran Encisera!
