La nostra Barcelona no té la potència de les grans capitals de l’art i la cultura mundials, però un amant de l’art pot anar fent si va amb calma i tranquil·litat. És a dir que, si hom s’ho dosifica degudament, podrà anar visitant allò que ens ofereixen els nostres museus, galeries i fundacions privades.
No m’agradaria pas ser cap fanàtic de la defensa del sector privat, com tampoc voldria ser un acèrrim defensor del sector públic. Suposo que allò més adient és trobar un equilibri on l’administració no ofegui la iniciativa individual i, alhora, que tots plegats puguem tenir un paper mancomunat en la constant construcció del nostre país. No dic pas que sigui fàcil ni que jo –pobre de mi!- en tingui la fórmula màgica.
El que sí que m’agradaria fer notar és que l’oferta artística de la ciutat seria més aviat justeta si no fos pel paper que ha tingut i té el sector privat. Si faig un breu cop d’ull a la meva experiència personal de fa pocs dies així ho puc certificar.
Un exemple és la Fundació Francisco Godia, al carrer Diputació, que acull una col·lecció privada d’allò més completa i extensa cronològicament -va de l’art medieval a l’art contemporani-, fruit de la passió col·leccionista de l’empresari Francisco Godia i de l’impuls de la fundació per part de la seva filla Liliana. A part de la seva imponent col·lecció, un altre tret que cal destacar de la Fundació Francisco Godia és la seva ubicació a la casa Garriga Nogués, una joia arquitectònica d’Enric Sagnier que ara se’ns ofereix a tots plegats per un preu molt mòdic. La Fundació Godia és conscient de la importància del col·leccionisme privat per mantenir viu el tremp artístic de la ciutat i per això ofereix el seu espai per a la mostra de col·leccions privades catalanes i és en aquesta línia que, per exemple, ara mateix té en marxa a la seva planta baixa l’exposició Barcelona Col·lecciona.
Podem establir un paral·lelisme entre la Fundació Francisco Godia i la Fundació Vila Casas. Si bé aquesta darrera es basa exclusivament en l’art contemporani, comparteix amb la Godia el fet d’haver obert al públic espais arquitectònics singulars com el Palau Solterra del segle XV, a Torroella de Montgrí, o la Casa Felip, un edifici modernista barceloní obra de Telm Fernández. La Fundació Vila Casas, a part de mostrar-nos els seus propis fons, també s’encarrega de posar en valor artistes per mitjà d’exposicions temporals. Impulsen, en la línia de Barcelona Col·lecciona, al seu espai Can Framis del Poblenou, el cicle expositiu L’art de col·leccionar, que va mostrant les joies de les col·leccions privades catalanes que, d’altra manera, ens resultarien invisibles.
També vull fer esment de la Fundació Suñol del Passeig de Gràcia que recentment ha inaugurat l’exposició Escultura/Objecte, formada pels seus propis fons, on s’hi exhibeixen obres molt destacades de l’escultura del segle XX. Ressalten escultures de Giacomo Balla, Chillida, Calder, Giacometti, Juli González, Gargallo així com un segon bloc dedicat a artistes més recents de l’art català com Sergi Aguilar o Jaume Plensa. Al mateix moment es mostra, al segon pis, una part de l’exposició compartida amb la Fundació Foto Colectania titulada L’estatge de l’home, que mostra els fons de fotografia de la col·lecció de l’americà Martin Z. Margulies.
Aquests són uns quants exemples de la importància del sector privat i del col·leccionisme a l’hora de formar una escena artística potent a Catalunya. Cal no oblidar altres exemples com el Museu Frederic Marès que, si bé és de titularitat municipal, va estar impulsat a partir d’una col·lecció privada on l’art medieval hi té un gran pes i que pot ser un bon complement per al MNAC en aquest sentit. Alhora, és important el paper de l’obra social de les entitats financeres. El Caixa Fòrum ens ha mostrat recentment la col·lecció impressionista Clark i ara ens porta a casa una completíssima exposició de Delacroix. Catalunya Caixa té a La Pedrera una exposició de Perejaume de la qual ja els vaig parlar i que em va produir una profunda impressió.
Cal ser conscients de la importància d’aquest paper del sector privat, és necessari tenir cura d’aquests col·leccionistes que han decidit fer-nos accessible la seva col·lecció i hem de fer que tinguin totes les facilitats necessàries perquè abastin allò que l’administració no aconsegueix. I, més important encara: fa falta un reconeixement públic de la seva tasca per mantenir-los la moral ben alta. La indiferència vers el paper del sector privat seria especialment funesta perquè és lògic,que si hom hi posa diners vulgui veure que se li agraeix el gest.Sinó ens trobarem que els empresaris preferiran gastar-se els quartos en iots i gresca.
