Hi ha una tema cabdal en l’antropologia humana i teològica. Aquest tema articula l’explicació sobre com s’entrelliga, en el nostre ésser, la nostra existència biològica, amb el que sentim, amb el que volem i desitgem.
Cor, ànima i força són paraules que ressonen com quelcom molt propi del que som: cos.
La Bíblia hebrea, una de les grans influències de la cultura occidental ens ofereix una resposta sorprenentment incompatible amb l’explicació que ens donaven els filòsofs grecs, l’altra gran influència en la nostra cultura. A aquest panorama hi hem de sumar la concepció antropològica del Nou Testament, especialment la de Pau de Tars, un jueu grec convertit al cristianisme. D’ell, en qui conflueixen aquestes línies de pensament, sorgirà el model antropològic definitiu de l’Església Catòlica.
El món hebreu té un concepte molt definit del cos humà. Aquest, tot i tenir tres vessants, només pot ser entès com una unitat. No hi ha cos sense consciència, ni consciència sense personalitat, ni personalitat sense esperit, ni cap d’aquests existeixen sense el cos. Déu va fer l’ésser vivent, complet, sencer, ple de Déu. ‘Basar’, ‘Nefes’ i ‘Ruah’. ‘Basar’ és el cos. Aquest cos biològic que ens fa ser una part més de la Creació, un cos fràgil i caduc. Però ‘Basar’ també és ‘Nefes’, la personalitat, allò vital i immanent en tots nosaltres. Aquella energia per viure i superar les nostres limitacions. No podem entendre l’un sense l’altre. ‘Basar’ i ‘Nefes’, cos sencer en plenitud. Una plenitud que roman oberta a Déu, aquesta obertura a Déu és ‘Ruah’.
Aquesta concepció estava en permanent contradicció amb el concepte grec, hereu del pensament platònic. L’ésser humà grec era dual, compost de dues forces en tensió. El cos i l’ànima. L’ànima era capaç de conèixer les idees més bones, belles i justes, però es veia atrapada en un cos corruptible. El cos era una presó. L’ànima era incapaç de desenvolupar les seves funcions naturals. La mort era un alliberament per ella. La mort del cos significava la supervivència eterna de l’ànima descarnada.
El Nou Testament fa servir sovint paraules gregues per parlar de l’ésser humà. ‘Psyché’, ‘Sôma’ i ‘Pneûma’ en són les principals i, tot i la influència del món grec, romanen conceptualment fidels a la tradició hebrea. El cos, ‘sôma’, i l’ànima, ‘psyché’, romanen com una unitat integral que explica les múltiples dimensions de l’ésser humà. Entre aquestes dimensions està l’espiritual o ‘pneumàtica’, que ens permet estar oberts a Déu i a Crist.
Pau de Tars es mantindrà fidel i coherent amb aquests concepció unitària del l’ésser humà, tot i que dotarà la ‘sôma’, el ‘basar’ hebreu, d’una categoria plena. ‘Sôma’ és l’ésser humà complet, capaç d’existir de manera terrenal i de manera ressuscitada. El cos paulí, complet, és ‘sôma’. ‘Sôma’ és corpori i també corporatiu, perquè només essent ‘sôma’ podem ser imatge d’Adam, el primer individu, però també la primera societat; i segons Pau, essent ‘sôma’ també s’està cridat a la Glòria ja que essent ‘sôma’ també es pot ser imatge de Crist.
