No acabo de veure clar el motiu pel qual el president Mas s’ha disculpat. O potser és que l’hi veig massa, de clar. Sempre ens estem disculpant. Etern sentiment de culpa. És cert que hi ha accents que són difícils d’entendre o que, directament, no s’entenen. Mas no va dir pas cap mentida i no sé quin és el problema. No ens hem de fer perdonar res. No hem d’estar sempre disculpant-nos i aquí l’únic problema que hi ha és que existim -tot i la nosa que fem, benaurada nosa!- i que encara hi som i que Déu n’hi do la força que tenim malgrat tots els complexos que encara ens fan anar amb el cap massa baix. Hi ha aquest noi que juga a bàsquet amb el Madrid, aquest noi que és de les Illes i que es diu Llull, cognom venerable, i la veritat és que costa molt saber que es refereixen a ell quan sents que diuen “Yul”, o alguna cosa semblant. Fa riure i hi ha moltes més coses d’aquest estil. Bé, deixem-ho córrer. Deixem-ho córrer, però els surt gratis i de franc encara, als espanyols d’Espanya i de Catalunya, el menyspreu constant, i l’insult, envers tot allò que s’allunyi dels seus estrets límits mentals. Som nosaltres el país ocupat, i és la nostra la llengua menystinguda, i no té cap sentit, i és absurd, aquest malaltís i constant sentiment de culpa cada vegada que gosem dir una veritat.
