Per José Manuel Bueno
Fa dies que es deia que pels volts de Sant Isidre –per cert, a més de patró dels pagesos, patró dels madrilenys– hi hauria president a Catalunya. No solament ha estat una bona nova per als catalans i catalanes, sinó un honor que sigui beneït pel patró d’aquella ciutat on s’ubiquen les institucions del regne, i des d’on a cop de porra real i pintades en olis de la Zarzuela, “a por ellos“ van decretar.
Aquests dies últims hem viscut el darrer ple d’investidura, el que ha fet possible poder investir president i formar govern. Finalment ha estat possible, però per això ha calgut un nou candidat, que abans de ser investit, des de la seva proposta, el ‘bloque 155’ el linxaven públicament. N’han dit de tot i més, des de xenòfob a sectari, des de radical a tenir odi pels espanyols… però el que realment amaguen és la indignació perquè una altra vegada Catalunya tira endavant, i persisteix i persisteix, com tantes vegades l’Oriol Junqueras ens fa recordar.
Molts des de l’hemicicle hem estat observadors de l’espectacle barroer, i alhora indecent, que han dut a terme ‘el bloque 155’ al Parlament aquests dies d’investidura, i és que de circ i de xou no n’han faltat. Moltes vegades semblava que estava veient una pel·lícula de Berlanga.
El circ començava el passat dissabte dotze de maig, justament en acabar el discurs del candidat Torra a la presidència. S’aixecava la sessió amb una cap de l’oposició que, marcant estil Cifuentes, blanca immaculada, no parava d’insultar un candidat pels seus tuits de fa anys i per la seva trajectòria literària; li importava ben poc el programa de govern, o ni tals sols el que havia dit el candidat Torra prèviament. Començaven els seus cinc minuts de glòria, i havia de fer el seu espectacle.
El que sol passar, senyora Arrimadas, és que per fer un bon espectacle, i divertit, se n’ha de saber, s’ha de ser bona artista, i les seves condicions de xerraire són brillants, sí, i més si van acompanyades de les palmes dels seus ‘palmeros’, però s’equivocava d’escenari. El Parlament és un lloc seriós, jo diria molt seriós, que representa la sobirania de tots els catalans i catalanes, dels que la van votar i d’aquells que no la van votar. I per la seva actuació, semblava més un pati de col·legi, on els infants canten, es barallen, riuen, criden… sense saber ben bé què fan.
De la intervenció del PP no cal dir-ne res: ningú escolta l’Albiol quan parla. No sé si és perquè ningú entén el que diu –jo diria que ni ell mateix s’entén. Vaig poder comprovar que la seva companya de partit, l’Andrea Levy, sortia moltes estones fora amb el telèfon a la mà, jo crec que li trucaven des de Moncloa per advertir-la del que havia de dir, o millor dit, del que no havia de dir l’Albiol al seu discurs.
Qui més sorpresa m’ha causat ha estat l’Iceta, perquè ha passat de ser el ‘bailarín dicharachero’ a ser el portaveu seriós i superresponsable del ‘bloque 155’. Va recordar el tuits a Torra novament, però sobretot, com a bon portaveu de Sa Majestat i del 155, va recordar mil vegades el respecte degut a la legalitat, a la Constitució i a l’Estatut, olidant totalment el que li recordava Torra, que s’ha d’obeir el mandat del Parlament. És clar, que també va oblidar que el president Montilla va encapçalar la manifestació de defensa de l’Estatut de 2010 que van ‘cepillar’ Alfonso Guerra i Zapatero amb el consentiment del PP a l’oposició. I aquest oblit últim el podem fins i tot, entendre, perquè fa més anys, però oblidar-se que van pactar amb el PP i Cs per aplicar el 155 no té nom. I és que vam veure un Iceta radicalitzat, més dur, que ja és dir, que la pròpia Arrimadas. Per què deu ser? Suposo que volen competir pel mateix electoral. Senyor Iceta, s’equivoca, perquè igual que li està passant al PP amb Ciutadans a Espanya, li està passant aquí a vostè: han alimentant tant el monstre, que se’ls està menjant a tots dos.
Com podeu comprovar, el circ estava assegurat pel ‘bloque del 155’, i solament faltava que s’hi apuntessin a última hora, fent de pallasso bo, els comuns. Un Domènech que també va oblidar que aquest cap de setmana no era al Congrés dels Diputats com a diputat, sinó que es trobava al Parlament català; que enyora el seu passat a Madrid? O tem que, per defensar Catalunya i els catalans, li passi el mateix que a Dante Fachín? Crec que encara no s’ha trobat amb sí mateix, ni per quina causa és diputat al Parlament, o sí o no o no ho sé!!! El que sí que sé segur és que no ho sabrem mai.
Per tant, la fractura social no es troba al carrer del poble de Catalunya, com moltes vegades els deia el candidat Torra. Catalunya és diversa i plural, li deia una vegada més, i Catalunya és un sol poble els remarcava, ressenyant Paco Candel.
La fractura social la creen ells mateixos, els integrants del ‘bloque 155’, i el més greu és que ho fan per rèdit electoral i partidista, mai pensant en aquells votants a qui han enganyat a través de falsedats, rumors, per fer-los creure que l’única defensa d’Espanya és a través del menyspreu i la fractura. S’equivoquen molt, perquè volen que la bona gent confongui fractura amb diversitat i pluralisme.
Amb tot i el circ en tot el seu esplendor, el bloc democràtic, els defensors del mandat de l’1-O i el 21-D, van alçar la veu, des del respecte, des de la serenor, des de la responsabilitat del moment, i entenent la transcendència dels esdeveniments, ressenyant moltes figures del catalanisme polític i ideològic, des de Carrasco i Formiguera o Prat de la Riba, passant pel president Companys, entre d’altres. Van clamar en veu clara i alta que Catalunya serà sempre un sol poble, divers i plural com ho ha estat sempre. I, per això, és més viu que mai el mandat del passat octubre. Farem efectiva una República de tots i per a tots, una república social.
I el bloc democràtic va estar a l’alçada de les circumstàncies. Dos grans moments defineixen i diferencien els dos blocs parlamentaris: el bloc 155 i el bloc democràtic. El primer va ser la resposta de Sergi Sabrià, portaveu d’ERC, a Arrimadas: “Miri’m als ulls quan parlem dels nostres presos polítics”. I el segon, quan el candidat Torra, ja investit MHP pel Parlament, va cridar “Visca Catalunya lliure”. Resumeixen que volem un poble de pau, de consens i en plena llibertat.
Benvolgut president Torra, i benvolgut govern: us esperaven amb candeletes per la necessitat de persistir, de defensar i de fer efectiu el mandat de l’1-O i 21-D. Per treballar de valent perquè els nostres presos estiguin en llibertat i els que estan a l’exili puguin tornar al més aviat possible. Però sobretot, perquè necessitem fer República, per la pròpia regeneració democràtica, perquè necessitem construir un país socialment molt més just.
Molts van voler que la seva benvinguda, president, fos com la del Berlanga de ‘Bienvenido, míster Marshall’, intentant deixar-lo en ridícul a vostè i als grups sobiranistes, i van aconseguir tot el contrari, la ridiculització dels que només insultaven i menyspreaven, com a representants d’unes institucions arcaiques i partits polítics estatals autoritaris i mancats de democràcia, front als defensors d’un sol poble, construït des de la diversitat i el pluralisme, que pot tenir moltes mancances, però al qual li sobra dignitat.
Benvingut míster Torra, benvingut president, benvingut govern.
J. Manuel Bueno (Sant Celoni, 1976) és jurista, llicenciat en Dret i Geografia per la UAB, especialista en dret administratiu i seguretat pública. Postgraduat en lideratge polític i polítiques socials, i medi ambient. Curs de doctorat en seguretat pública. Ha estat professor de dret de la UAB. Ha estat regidor durant anys a Sant Celoni pel PSC. Treballa al Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. D’esquerra republicana i membre d’Avancem. Vicepresident de Súmate. Pluralisme i diversitat, és suma de la dignitat.
