Benvolguda Lola,
Segurament recordaràs que el Palau Robert va ser la seu del Departament de Cultura a partir del 1937. Doncs des que la Generalitat restaurada el va tornar a adquirir, funciona com a centre d’exposicions i no fa gaires dies s’hi va inaugurar una sobre el Comissariat de Propaganda que es va crear en començar la guerra, aquella guerra que va significar la pèrdua de les llibertats democràtiques i l’anorreament cultural, històric i polític de Catalunya per part dels guanyadors. Prou que ho saps, tu ho vas patir en carn i ànima.
T’imaginaràs quines són les peces més emblemàtiques de l’exposició: el fotomuntatge de l’espardenya esclafant l’esvàstica de Pere Català, i una que t’és molt familiar, El més petit de tots, el vailet que va simbolitzar la lluita contra el revoltats feixistes. Miquel Paredes va crear-ne una figura amb granota de treballador, barret frigi i el puny esquerra alçat. Tu vas fer-ne un conte amb il·lustracions a la ploma.
En el teu llibre el més petit de tots desfà una baralla entre infants, desbarata unes discussions a la cua del pa o atura el cotxe d’un senyoret que fa una despesa inútil de benzina. Un seguit d’accions plenes de civilitat i compromís amarades d’aquella idea noucentista del progrés que tu tenies tan assimilat i que es fonamentava en uns valors morals, culturals i socials compartits.
Endevino, benvolguda Lola, que malgrat aquest ideal que desitjaves, no tot era tant senzill i la processó anava per dins. La ignorància i l’odi que s’escampaven per la rereguarda minaven la teva ferma confiança en la bondat i la llibertat. Des de nena vas intuir que les coses són més boniques si les pots pintar, i per això vas passar tantes hores dibuixant tot allò que veies a la casa de Tiana o des del mirador del seu jardí. Com Hopper pintava la solitud humana o Sorolla la llum, tu dibuixaves la infantesa, l’admiració autèntica davant la realitat. Sabies trobar la màgia dels moments i dels llocs, dibuixaves amb la frescor de l’esperit, i quan les crueltats del món que t’envoltava te’l van començar a malmetre, se’n van ressentir el teu ànim i el traç del teu dibuix.
No sé quants exemplars es van arribar a imprimir del teu conte, però he llegit que fins i tot es va pensar en produir un film d’animació. De la figureta es van vendre més de seixanta mil còpies. Va ser una llàstima que durant la dictadura la gent en destruís moltes per por a represàlies. Ai, la por, l’arma dels dictadors.
Família i amics et van advertir del perill que corries després de l’ocupació franquista, però no vas voler fugir. Algú et va denunciar i no et van deixar publicar res més i et van prohibir d’exposar. Vas viure reclosa a Tiana com si estiguessis enterrada en vida, repudiada pels veïns i amb la majoria d’amics i coneguts a l’estranger. I vas haver de suportar la mateixa dissort que pateixen els que són a les presons i l’exili, la de carregar amb records i memòries que fan mal perquè no se’ls permet de reviure-les.
A l’exposició del Palau Robert tampoc falten les fotografies de l’Agustí Centelles i el Llibre d’Or del Comissariat, on es poden veure les signatures de John Dos Passos o de l’actor Errol Flynn. Te’n recordes? Poc després es va saber que havia simulat una ferida al front per tal de donar-se notorietat, i va ser expulsat del país. Crec que estaríem d’acord amb que l’estupidesa humana no té èpoques ni fronteres.
Avui ho haurem de deixar aquí. Tinc moltes coses per explicar-te, benvolguda Lola, et faries creus de tot el que ha arribat a succeir durant aquests darrers anys. El món continua amb les seves xacres, i encara n’han aparegut de noves, i el nostre país no se’n ha escapat. Però no tot són ombres, no t’amoïnis, també hi ha aurores.
Espero amb candeletes els teus comentaris. Aprofito per desitjar-te un bon Nadal. Aquest any ho tindrem un mica complicat per celebrar-lo com voldríem perquè ens han restringit les trobades familiars. Ja t’ho explicaré amb clama un altre dia.
Rep una afectuosa salutació.
