Al centre de Barcelona tocant a la plaça de Catalunya hi ha avui el carrer de Bergara. Abans es deia calle de Vergara, durant molts d’anys, els carrers eren només calles i Bergara era Vergara. L’ara Bergara és un carrer ben antic de la dècada de 1860. I què hi fa aquest carrer en aquest lloc tan cèntric?, s’hi està amb un nom que és com una advertència, com un reny, com una ofensa, com una amenaça, que ara passa inadvertida per desconeixement i descontextualització. Bergara és un municipi de Guipúscoa que fou sobretot famós per l’anomenada abraçada de Vergara del 31 d’agost de 1839. Una abraçada entre dos generals, no imaginéssiu pas un moment eròtic. En realitat l’abraçada dels generals no fou sinó l’escenificació posterior del Conveni d’ Onyati signat dos dies abans, el 29 d’agost de 1839 pels generals Espartero i els representants del general Maroto. Aquest conveni acaba la primeta guerra carlina al Nord d’Espanya promet vagament mantenir els furs i tot seguit assegura el futur dels caps i oficials de l’exercir carlí
El general Rafael Maroto Yserns és el general carlí que havia negociat i preparat el que de fet era una rendició encoberta, havia uns mesos abans trencat la unitat del bàndol carlí amb els anomenats afusellaments de Lizarra. A Lizarra foren assassinats els caps carlins que podien oferir dificultats al que Maroto ja planejava, foren morts sense cap judici previ, agenollats i amb un tret per l’esquena. Maroto era el general derrotat a la batalla de Chacabuco moment estel·lar de la independència de la República de Xile el 12 de febrero de 1817.
El general Espartero, el liberal vencedor, és una figura de l’Espanya inviable dels segles dinou i vint : una Espanya de generals. Va fer bombardejar Barcelona el 3 de desembre de 1842. Seva és la frase que cal bombardejar Barcelona cada 50 anys. Frase divertida d’un eminent liberal, repetida com una gracieta pel republicà Manuel Azaña i més recentment glossada com ocurrència pel socialista Gregorio Peces-Barba. A liberals, republicans i socialistes espanyols els hi fa gràcia bombardejar Barcelona cada 50 anys. Als catalans no.
A l’alcaldessa Colau li cal ara mateix fer canviar el nom del carrer de Bergara. Cal fugir amb urgència del que o es desconegut i insignificant o del que un cop aclarit resulta pertorbador i ofensiu. De tot el que o no ens diu res o ens remena coses tèrboles d’un passat en el que som sempre realitat sotmesa. Un nom nou fugint de fets i noms històrics en la bellesa natural amb un carrer dels geranis, flors ben maques que són ben populars arreu. O bé triar la bondat de l’atenció mèdica i rebatejar el carrer amb els germans hospitalaris de Sant Joan de Déu dels que aquest any celebrem que fa 150 anys van muntar dotze llits en un modest hospital per a nens tuberculosos al carrer Muntaner de Barcelona. Són dues bones idees per a una mirada nova: la bellesa dels geranis, la bondat dels germans hospitalaris.
