Acabo l’any i començo el nou amb “El Servent” (The Servant, Joseph Losey, 1963, 116 minuts). Ni campanades, ni tele, ni raïm. El Servent i una ampolla de vi del Rin. Esplendorós blanc i negre. L’impostor i la dialèctica amo-esclau que acaba capgirant-se exactament com aquell que capgira un mitjó. És tota una altra cosa el que hi ha sota l’aparença d’eficàcia i disposició total del criat. Relat grandíssim de dominació i submissió. I el que hi ha és passió de possessió, de degradació. Revenja, ressentiment, afany de poder, inclinacions sadomasoquistes. El Servent com a expoloració de l’ànima humana. Desassossec. I el plaer d’un immens Bogarde. Grandiós.
Imatges, imatges. Imatges com les de les olors excel·lents, el bell desordre, les pàgines obertes d’un llibre, d’un llibre confegit amb sortides, sopars i copes de tota una vida. Confegit amb totes aquelles coses que generen la calidesa d’una nit d’amor. Hores que hom literalment beu vida. I com m’agrada Salter, també, quan diu que un dels darrers descobriments és que la vida mai no serà tal com l’havies somniada. Viure, llegir, pensar, mirar, sentir.
Ahir de matí havia d’anar a la ràdio i me’n vaig descuidar. Em va ben passar per alt.
Concert de Cap d’Any. L’esperit a Viena. Musikverein. Baremboim enguany. Dia radiant. Premonició que res de dolent no ens pot passar. Igual, la mateixa sensació, que quan surts cada dia al carrer havent resat el Parenostre quotidià. I la valentia de viure, aleshores. La valentia de viure quan tot fa pensar que ja els millors anys potser han passat. El desig d’aquest Cap d’Any. 2014! Beure vida.
