Ha passat ben bé mig any des de la darrera vegada. El plaer de tornar, de tant en tant, a Guillem Simó i al seu “En aquesta part del món” i la lectura confortable de coses conegudes, precises i encertades. Confortable, en aquest cas, no vol dir que en surtis indemne. Simó sempre et duu més enllà de tu mateix, o potser ben endins. Depèn de per on obris el llibre. De vegades és possible també que retornis al passat, un passat, llevat els 7 anys que ell em duia d’avantatge, en gran part compartit. Com quan diu que durant la postguerra existia -encara- una actitud reverencial envers determinades figures literàries, llibres, èpoques històriques. L’escassetat de llibres els feia més interessants. Recordo encara l’olor d’unes publicacions en paper bíblia d’autors castellans (els catalans representa que no existien, i aquesta és una de les coses que no puc perdonar a Espanya: el fet d’haver-me furtat i amagat la meva llengua, la meva cultura i la meva història): Gracián, Zorrilla, Bécquer. A batxillerat el coneixement arribava encapsulat, sintètic, però feia forat: m’interessava saber què hi havia darrere aquelles sumàries informacions sobre els Nibelungs, els grans poemes indis, homèrics, els romàntics. Tot prometia ser excel·lent i vivificant.
Però va arribar el brogit i la fúria. Semblava que havia arribat el moment de fruir de tot allò que els “temps bàrbars” de la dictadura no ens deixava a penes tastar. Han passat els anys i el que ha vingut després no només ens ha furtat el festí sinó que ha fet desaparèixer tot el parament de la taula. Totes les menges tenen el mateix gust, els paladars, atrofiats, són plens de bòfegues.
Ah, Simó! Que bonic que usis “bòfegues”! Qui no t’entengui el mot ha de saber que aquí, al Principat, la majoria en diríem butllofes. Els paladars atrofiats plens de butllofes, i moltes ja convertides en durícies. El nostre pa de cada dia, benvolgut Guillem.
I em quedo aquí per avui. Ateses les circumstàncies, m’aturo en el teu recordatori de Marc Aureli: “Fes poques coses”.
