Per Nadal els fills tornen a casa. En aquesta època de l’any el retorn esdevé una mena de divisa. Tradicions, trobades, cerca incessant d’allò que ens uneix i que cal que es repeteixi, perquè mai en tenim prou o potser perquè no trobem allò que realment desitgem.
Les seqüeles de la crisi econòmica i moral han fet estralls, però sempre ens restarà el fil conductor de les conviccions, els sentiments positius, l’afecte i sobretot l’esperança. Alguns ens ho han volgut robar tot, però mai ens podran robar l’esperança…
Esperança en el reconeixement dels propis mèrits, en la capacitat d’aplegar persones en bona sintonia, en la construcció d’un país de qualitat, amb equitat i humanitat.
Aquest any vull recuperar aquell poema del mestre Jaume Llacuna i Poch, Oda, boirosa però esperançada, als aires nadalencs:
Sí, una vegada més, tornem a dir la cançó;
amb la mateixa veu,
amb la mateixa Il·lusionada esperança.
Sí, ja fa temps dèiem:
Poetes, no esteu cansats de fer versos de Nadal?
