Bon dia… i a tu perquè et van col.locar aquí? Què hi fas en aquest forat? Encara no he trobat res que t’hi pugui relacionar.
Després de revisar molts padrons a l’arxiu històric he acabat entenent que cap té massa sentit: els números del carrers, els noms, les cases, tot canvia any rere any. Poden ser un referent, però no són fiables. Les famílies se m’escapen carrer rere carrer, mort rere mort. I quin costum (no criticable, però sí molesta pels que volem seguir cronologies) de tornar a posar el nom d’un mort al proper fill! El padró més fidel de l’època és, doncs, aquest racó de tranquil·litat on la gent enterrava la seva gent. A vegades a pilons, per necessitat. Però només als seus, o als que els eren molt afins. Així doncs, digues, Bonaventura, què hi fas aquí?
Dóno una altra volta pel cementiri. És de color blanc, les làpides del “cementerio antiguo renovado” no estan cuidades. En aquesta no hi ha ningú; aquesta altra trobo que es podria enderrocar.Tot i les tres reformes que ha sofert la “casa de tots” necessita un “posa’t guapa”. Al 82 van traslladar tres nínxols diferents a un sol nínxol. I tu, què hi fas amb ells, Bonaventura?
El poble, ara mateix, s’ha reduït a quatre carrers, només quatre, sí, i dues places, la del firal quasi inexistent i la Farners, que tot i ser el centre del món per molts colomencs, no m’interessa massa, ara mateix.
La meva filla no para de molestar: “mama , mamaaaaa, maaamaaaa!” i no em deixa acabar res. Sona el telèfon però no el puc agafar… necessito silenci! La gran va al gimnàs, la segona es mou a poc a poc pel petit estudi i el cop de porta és, per descomptat, inevitable. El clàxon del cotxe de la meva germana; ja m’han desconcentrat… i és així una i altra vegada a partir de les 6 de la tarda.
-Maria! Fes el favor de treure això o posa’t els cascos (això de treure ja ho dic per vici)
Ja fa un temps vaig haver de buscar documentació perduda, primer per casa, no en vaig fer prou i vaig haver de buscar més a fons, per poder sortir d’un embolic legal. Al final, la tafaneria, si li voleu dir així, o les ganes de resoldre dubtes, veritats i mentides, o les ganes d’imaginar histories que m’agradaria haver viscut m’ha portat a seguir buscant, i bé, ara mateix, em trobo intentant posar tot això en ordre.
Sóc conscient que es difícil seguir-me però exactament no sé com poder expressar el abans i el després, el durant , el perquè i el procés de tot això, però ho intentaré perquè m’ho han demanat i em vaig comprometre a fer-ho (surti el que surti, ja us ho dic). Potser també val la pena que us expliqui que m’atrau tot el que és antic, diria que fins i tot…
Ja està, ha vingut la petita, m’ha distret. Es pregunta com escric amb els ulls tancats i com noto que m’equivoco a l escriure. Doncs ho sé, me’n van ensenyar de petita i teclejo perfectament, fins i tot millor, sense mirar.
I ara la gran…
-Vaig a ajudar a la tieta amb els nens, mama.
-D’acord fill, després et recullo.
I, ara, la petita:
– I tu, què vols ser quan siguis gran?
– Jo? no seré mai gran.
I bé, potser és així, i com tu Bonaventura, aquí parada buscant tranquil·litat. Potser us hauria de dir qui és Bonaventura, però només sé el que sé. És una noia (Bonaventura Catherina) i no surt a cap registre civil ni diocesà. Santa Coloma té un buit de llibres des de l’any 1800 al 1875, probablement cremats per les guerres carlines, tot i que el diocesà hauria d’existir. El General Savalls s’exaltava un pèl massa, potser, després d’haver dinat i fer la migdiada corresponent abans de continuar la guerra.
Fent la genealogia de la família trobo els orígens a l’alta garrotxa, alguna ascendent va néixer a Montagut, la Tuyetes i pel que he anat veient es va casar en “primeres núpcies” amb el germà del general carlí Estartús, de Sant Privat. Un general carlí que, sembla, cremava allò just, no com el seu company de la Selva. Potser pots dir-li tu, Bonaventura? O allà on siguis no esteu per retrets?
Respiro profundament i el somriure es mostra als meus llavis; amb el ulls tancats noto com estan més brillants i el cap es va moment a poc a poc d’un costat a l’altre intentant trobar inspiració i tallar respiracions que seria el que em faria somriure, més.
Us imagineu la valentia de la gent d’aquella època? No ho heu pensat potser, oi?, ara ens queixem, ara volem , ara exigim, ara necessitem. Si tinguéssiu tota la informació del que els vostres avantpassats han sofert potser ni tan sols badaríeu boca per a queixar-vos. Les dones perdien els fills com si res, els homes es casaven dos i tres vegades i al cap de molt poc d’haver enviudat. Tot era més cruel i sense estat del benestar, però no és això el que compta, no és això el que s’ha de fer. Val, no és això el que ha de ser.
I és això el que vols? Mira la Bonaventura, no saps qui és, és allà tancada, amb un marbre blanc, al bell mig d’un tros verd i en canvi té l’anima lliure. I tu? tens tot obert i et tanques en tu mateix i no comparteixes el que ella, pobreta, que no consta enlloc, i que només és un traspàs de nínxol, no va poder fer.
Ai nina Bonaventura, ni tan sols sé com et deien perquè, convindràs amb mi, el teu nom és llarg i de noi, i no massa maco. Quan vas néixer no era el dia del teu sant ni tens padrins que et vulguin mal. Ets l’òrfena més òrfena d’aquesta petita ciutat i tens una anima lliure.
