L’enginy popular ha trobat un mot escaient a aquells que es fan remarcar per una intel·ligència particularment apta en el ram del profit propi. Els anomena vius. Aquesta qualitat de la vivor, massa sovint inconciliable amb els imperatius de la consciència, no sempre ha estat tinguda com una virtut. Els vius, durant molt de temps, s’han hagut de resignar a fer la seva sense poder aspirar a altre aplaudiment que el de llur mateix gremi. Però modernament sembla que la cosa hagi canviat. O el nombre dels vius ha augmentat considerablement ol la gent s’ha donat a entendre que la vivor és una qualitat lloable: Una mena de superstició es va estenent que fa avergonyir els homes de semblar innocents. La bona fet ha passat al rengle de les coses inconfessables. I un home que no se sàpiga tirar les conviccions a l’esquena quan són un destorb per l’obtenció d’un guany o la satisfacció d’una vanitat és compadit i menystingut com una criatura deficient.
(….) I ve que, quan el món, els seus incessants capgirells pren un tomb especialment favorable al conreu de la desaprensió, sentim com si l’edifici de les nostres esperances en una societat millor, trontollés sota una esllavissada de servilismes i claudicacions. I llavors veiem, també, com cada u segons el seu temperament, l’un s’esqueixa les vestidures, l’altra es tanca a la seva torre d’ivori, i l’altre, que encara es tenia per pur, se’n va alegrament amb la ramada epicúria. I cap d’ells no adoba res perquè tots deixen subsistir igualment les causes del mal. I el mal ve, per més que això mortifiqui el nostre orgull, d’una sobreestimació de la intel·ligència. Mentre posem la intel·ligència al cim de tot en la jerarquia de les valors humanes, els vius tindran raó i el món serà d’ells. Només quan restablim l’ordre proclamant la bondat vora la intel·ligència, els nostres escarafalls tindran una base consistent i assolirem una atmosfera social promotora, per impulsió i per compulsió, de l’honestedat pública. Ens hem avesat massa a considerar de l’home només aspectes parcials, desentenent-nos de la unitat essencial que és expressa en els seus actes. I un dia el corrent ens duu a engrescar-nos amb les eixutors de la intel·ligència; i un altres, amb les gerdors deliqüescents de la sensibilitat; i un altre, encara, amb les energies taumatúrgiques de la voluntat. Però hi ha una cosa que no hem d’oblidar i en la que no ens cansarem d’insistir. I és que l’home no és una intel·ligència, ni tampoc una sensibilitat ni una voluntat. L’home és tot això plegat i encara més. L’home és una moral.
