Avui cal desenvolupar una mena de bones practiques o criteris orientadors per a un bon ús de les xarxes socials, com a part d’una idea d’autoresponsabilitat pròpia d’una actitud davant la vida, que no ha de diferenciar el món virtual i el real. Es tractaria d’adaptar a les TIC’s aspectes positius, sense pensar que estem davant d’un àmbit més perillós que un altre, com pot ser el carrer. Cal propugnar sempre actituds d’autoresponsabilitat i de consciència de les nostres accions, i en tot cas vincular de forma constructiva l’ètica individual com a usuari que fa un bon ús i la comunitat d’usuaris de la xarxa. Es tractaria, així de posar en connexió la persona i la comunitat en la que s’insereix i se sent membre, una comunitat que es fa amb ell i gràcies a ell.
Voldria parlar del concepte de “xarxa social”, concepte sociològic antic, d’enxarxar les persones en un entrellat que els hi dona sentit i que les comunica. No s’havia inventat internet i ja es parlava de xarxes socials. Tota societat és una xarxa de relacions interpersonals. Ara bé, les xarxes virtuals ens han tornat a posar en relleu la importància de la comunitat, amb uns lligams interpersonals més sòlids que els merament societaris, amb tots els aspectes positius i negatius que això pugui significar.
Em sembla important destacar la importància del “saber estar” al mon, en el cas que analitzem, dins un rol, un paper, tot trobant una lògica a les relacions interpersonals, fins i tot a l’amistat i als llaços d’afectivitat. Aquest “saber estar” comporta llençar missatges, ésser espectador, i fins i tot promocionar o expandir idees alienes, la qual cosa com és obvi ni a les xarxes socials ni al món real és pot fer de qualsevol manera. Suposa moure’s en un espai públic on es desenvolupa una part important de la vida social de la persona.
Es pot fer un abús, o mal ús, també de les xarxes socials, sense responsabilitat, amb frivolitat o fins i tot mala fe. Això passa quan hi ha una suplantació de la personalitat, es creen perfils falsos, es promocionen pàgines delictives de divers signe, des de pornografia infantil a estafes. La confiança en les relacions humanes és determinant i en el nostre objecte de reflexió encara més.
Cal saber què estem fent , restar amatents, no refiar-se, com es recomanable fer-ho al carrer. Si en el món “real” no ens relacionem amb desconeguts perquè ho hem de fer en el “virtual”, i en especial a les xarxes socials? Els malfactors saben que la facilitat de contactar es pot aprofitar per al seus interessos. I el desig de compartir o la necessitat de sortir de la soledat poden tenir conseqüències catastròfiques a les xarxes socials si no es fa amb prudència i com hem dit amb responsabilitat, en especial en el cas dels infants i adolescents. Cal tenir cura de tot el que es fa, perquè l’anonimat no existeix a internet. Les coses no son com semblen. Aleshores cal recomanar que no es pugi a internet i dins la comunitat virtual d’una xarxa social encara menys, determinades informacions sensibles o privades sobre un mateix, com ara dades personalíssimes, ni refiar-se del que es veu a una pantalla perquè pot ser una autèntica trampa. Cal tenir una cura especial d’allò què fem, encara més que no pas al carrer.
Moltes de les preocupacions que podem tenir en intentar orientar la gestió de les xarxes socials tenen un contingut jurídic, atès que es tracta de parlar d’aspectes tan importants com la identitat de les persones i les seves conseqüències, l’ús de l’espai i per tant la ponderació entre drets (privacitat, llibertat d’expressió) o limitacions d’acord amb normes i regulacions. Els atemptats a la privacitat o a l’honor per exemple, son molt similars al món real, i les tècniques estil “hacker”, que es fiquen en els ordinadors dels altres. comporten immissions inacceptables de la privacitat, de la protecció de dades personals i patrimonials.
Avui cal desenvolupar un codi de bones pràctiques en l’ús de les xarxes socials, més enllà de les regulacions jurídiques, a tall de comportament cívic. Atès que ens movem en un context comunitari, voluntari i responsable, caldrà tenir clar el que es pot fer i el que no es recomanable, per raons jurídiques, deontològiques, ètiques i cíviques. Moltes plataformes tenen uns criteris per a incorporar-se i fer un ús mínimament cívic, d’acord amb un principis de funcionament, especialment preocupats per la seva reputació i la dels usuaris. Hi ha conductes que tenen una sanció jurídica, com l’assetjament o la violació dels drets dels menors. Però el que jo anomeno ús cívic va més enllà. De fet es tracta de no molestar als altres com a principi general i d’aprofitar els aspectes positius de les xarxes socials en termes de creació de comunitat. El civisme seria un conjunt de bones pràctiques acceptades per la comunitat dels usuaris, que hauria d’incloure la prohibició de la “mala administració”, intentant evitar així que qui vulneri els drets de les persones siguin els poders públics, mitjançant espionatges, prohibicions de drets per raons polítiques, o altres conductes excessives, en termes jurídics, però també absència de respostes a les demandes ciutadanes i actuacions sense sentit de servei públic i de respecte a les persones usuàries.
La ciutadania ha de prendre un paper actiu en la seva autoprotecció al món virtual, ha de comprendre que per les característiques del mitjà no pot delegar sense més les tasques preventives als cossos de seguretat, com tampoc té sentit fer-ho en el món físic. Les companyies proveïdores dels serveis d’internet i en concret les que gestionen les xarxes socials s’han d’implicar al màxim per tal de fer possible un ús cívic i evidentment respectuós amb la legalitat i els drets de les persones.
