Una vegada, no fa gaire, vaig sentir a Jordi Xuclà en una Conferència que portava per títol “Un català Emprenyat”. En Jordi, Olotí de naixement (com jo… cosa puntual) va fer aquesta conferència quan es presentava com a candidat per Girona a les “Elecciones al Congreso” per CiU. Sembla que el vegi, anava fent i, de cop, va dir una frase, que potser a alguns els va deixar indiferent, però a mi em va fer pensar moltíssim. No la recordo exactament (Si no és així Jordi em rectifiques) però mentre passava full per seguir la seva intervenció va dir “a Madrid juguen al poker i encara no saben que els catalans juguem a la botifarra”.
Poca broma amb la frase eh, amb això ho tenia tot dit i aclarit. Jordi vas fer una exposició llarga de tot el que estava passant a Madrid però amb aquesta frase en feies prou. (Tot i així et vaig escolar fins al final).
La “botifarra”, el joc de cartes català per excel.lència. Pocs no l’hauran vist jugar, i/o hauran sentit les dites associades a aquest joc, “sortida de cavall, sortida d’animal”, “la botifarra és un joc de muts” o “de manilla no sortiràs si no tens el rei o l’as”. O han vist jugar al “truc”, retruc, o al “canari”, “si al canari vols guanyar no t’has de cansar de passar”, o al “fill de puta”, aquest no té mai dita (potser no li cal).
La Botifarra es pot jugar, obligada, lliure, i una variant gironina, que anomenen obligada amb carrego. Només cal posar-se d’acord com jugar-la abans de començar.
Un joc amb equip on hi caben les discussions, evidentment, això sí, després d’haver jugat la mà, recordem que és un joc de muts. Una mà jugada sense crítica posterior no té cap mena de gràcia, curiós, oi?. Amb visions diferents per a cada dat i que provoca en els jugadors un anàlisi continu del que fan uns i altres i com poder guanyar la partida, ensenyant, pas a pas, el joc, que l’atzar ha posat a les seves mans.
Un joc on no cal posar-hi diners. Un joc basat en la lògica i sobretot, sobretot matemàtic. Aquí sempre dos i dos fan quatre i no es permet l’engany. L’engany no ajuda a guanyar la partida, enganya uns i altres i desfà completament el joc. Un joc que et fa estar concentrat en el que fas, no pots despistar-te, no ajudaries al company, no pots anar a jugar només a les teves cartes, has de jugar les teves i les del company. Salvar les teves i les del company.
Tot un món, tot un estil de vida, un joc que fins i tot posa de manifest la manera de fer dels catalans al llarg de la seva història. Un joc amb localismes, com la llengua i que han hagut de ser generalitzats per poder jugar amb la resta de comarques catalanes. Un posar-se d’acord, cosa gens fàcil. I un joc on l’atzar està reduït al repartiment de les 48 cartes que juguen, a com es composa en aquell moment la realitat de la mà, i jugar-la de la millor manera.
Seria difícil explicar la botifarra ja hi ha llibres que ho han fet, però tampoc tothom hi està d’acord. Aiii l’esperit crític dels catalans, el perfeccionisme, les ganes de fer la feina sempre ben feta i impecable.
La raó, el raonament és el que juga en la botifarra, si surts de qualsevol carta sempre has de tenir el perquè preparat. Si el company considera que no has fet bé et demanarà explicacions i millor tenir-les raonades, així quasi sempre són acceptades o si més no defensables.
La manilla (el 9) és la carta més valorada en aquest joc, junt amb l’as i el rei, però si es juga bé les cartes més baixes, com el dos, el tres, i fins al vuit es mengen les manilles.
A veure si aprenem a jugar-la tots i bé, i recuperem costums catalanes que sempre ens ensenyen com superar manilles, reis i asos.
No vulguem jugar al pocker, no tenim caràcter per això. Qui hi juga ho fa per desconeixement absolut del que és per excel.lència Catalunya. La botifarra.
