“Per què les humanitats?”, vet aquí un interrogant totalment actual fruit de l’arraconament polític i social que s’aplica sobre aquest àmbit del coneixement. Davant d’aquesta pregunta, més que dir coses noves sobre les humanitats, és necessari repetir allò que alguns han dit amb raó i que altres semblen haver oblidat.
Una possible resposta –en cap cas l´única- a la pregunta anterior és, senzillament, que és a través de les humanitats que hom pot comprendre una mica millor allò que les persones som i fem. Els hereus d’allò que fa segles era anomenat studia humanitatis ens acosten a un major enteniment de l’esfera dels actes, paraules, pensaments i sentiments humans, passats i presents. “I el futur?”, preguntaran alguns lectors i lectores, emetent un interrogant amb més implicacions de les que, potser, hom pot entreveure d’entrada. Les humanitats no es dediquen a la predicció del futur de les persones perquè aquest és un àmbit que, degut a la riquesa de l’espontaneïtat i singularitat humanes, difícilment pot ser avançat per cap coneixement. La predicció humana és una aspiració únicament perseguida per unes “ciències socials” que, precisament, són l’intent d’adaptar les humanitats als patrons del coneixement científico-natural. Evidentment, són els estudis humanístics els que permeten entendre aquest biaix i, també, comprendre el motiu pel qual la nostra societat presenta, a vegades amb tanta energia i un cert menyspreu, la pregunta per l’existència de les humanitats. Alguns han considerat que, quan el saber esdevé quelcom essencialment lligat a la producció i al domini sobre allò que envolta l’home, el coneixement tècnic (acompanyat de la matematització del món que el permet) s’erigeix com a coneixement en majúscules. Aquesta és una anàlisi propera a la que certs autors de l’Escola de Frankfurt van fer de la racionalitat moderna i il·lustrada i sobre la qual val la pena, com a mínim, reflexionar. Les humanitats apareixen, doncs, com un coneixement sense utilitat immediata ni productivitat als ulls d’aquells que pensen en els termes imperants en l’actualitat. I tenen tota la raó: les humanitats no poden ser enteses en termes d’utilitat instrumental i aplicació immediatament transformadora de l’entorn. Tanmateix, són elles les que ens permeten entendre el perquè d’aquests termes, la seva història i els motius del seu predomini.
Com a exemples d’aquesta situació, podem recordar aquí la idea de Michael Oakeshott segons la qual la feina de l’historiador no hauria de buscar tenir un propòsit pràctic. Si tenim en compte que l’historiador ha d’intentar reconèixer els pre-judicis amb els quals es dirigeix al seu estudi i compatibilitzar-los amb el passat amb el qual dialoga, la sentència no sembla descabellada. Buscar el coneixement del passat amb una utilitat present podria bé portar a errar el tret d’una correcta comprensió. Un altre exemple es refereix al fet que les humanitats acostumen a ser vistes per polítics i gestors del poder com a font de crítica i subversió de l’estat actual de les coses, generant una inestabilitat indesitjable i incòmode. La tensió entre filosofia i política és, certament, tan antiga com el judici de Sòcrates, per bé que caldria tenir en compte que hi ha hagut exercicis filosòfics molt rics i competents a l’hora d’analitzar i comprendre la necessitat, inherent a tot règim polític, de la pròpia continuïtat. En aquest punt convé ser crític amb aquells plantejaments humanístics que s’han presentat com una esmena perpètua a la totalitat de tota estructura, conceptual o política, i que han caigut de quatre potes en la inversió del reclam de Marx: intentar canviar el món sense haver-lo comprès prou abans.
Així doncs, per què les humanitats? Reiteradament, perquè ens ajuden a comprendre allò que fem i allò que som. La lenta lectura d’un clàssic del pensament, acompanyada de les ulteriors lectures de les reflexions que persones sàvies n’han fet, per exemple, ens fa conscients de la complexitat humana i dels seus matisos, a més d’educar-nos en la precisió i el rigor. L’estudi d’una escena històrica, o d’una obra literària, així com del debat interpretatiu que l’envolta, no només ens fa més hàbils a l’hora d’entendre les actituds humanes i les seves variades manifestacions sinó que ens fa més avesats al preguntar i en preguntar-nos, ens fa (només) una mica més confortable viure entre el dubte que acompanya viure i pensar, ens ajuda a viure <en la intempèrie>, si emprem les paraules d’un dels savis del segle XX. No sé si, tal com somniaren alguns, els coneixements humanístics ens fan més lliures; la llibertat és quelcom massa complex com per considerar-la garantida tan fàcilment. Sí que estic convençut que l’estudi humanístic rigorós i atent ens fa més conscients de i més tolerants amb els matisos que envolten tota existència humana. Fins i tot és possible que, lluny de proveir prediccions de futur, les humanitats ens situïn en millor posició davant les disjuntives que el futur ens depara, individualment i col·lectivament. Totes dues són garanties prou importants per les quals val la pena seguir responent a aquells que posen en dubte les humanitats.
