Fa pocs mesos esclatà l’enèsima crisi social del Valencià CF amb una notícia força sorprenent. La Fundació VCF, propietària de la majoria de les accions de la societat anònima, es declarava incapaç de pagar el préstec subscrit amb Bankia amb l’aval de l’Institut Valencià de Finances. La principal societat esportiva privada del país restava en mans de la principal institució pública i política, la Generalitat. En els últims anys, a Espanya se n’han fet un fart de criticar el Barça, sobretot en l’era Laporta, per ser un club polititzat, perquè fa –diuen- més política que no pas esport. Al costat del que ha passat al València durant els darrers 35 anys, però, en Joan Laporta era un principiant. I això que vull abstindre’m de comentar el que fou el club durant el franquisme. Deixem per amortida la dictadura i vegem el que ens han portat les gairebé quatre dècades de “democràcia i llibertats”.
A mitjans de la dècada de 1990 va causar furor la recuperació de la samarreta amb la senyera –blava, no cal dir-ho- que tothom portava en la memòria com a imatge d’un passat mític i gloriós. Gairebé tots els fills xotos de la transició conservàvem alguna foto descolorida de quan amb prou feines érem capaços de mantindre’ns drets però ja lluíem orgullosos la samarreta de les quatre barres coronada amb el blau als muscles amb la que Mario Alberto Kempes feu dos gols en la històrica final de copa del 1979 contra el Reial Madrid. Fins i tot algunes de les nostres mares encara les guardaven, polsegoses, en els confins d’algun armari. Des d’aquella recuperació ençà, la senyera ha estat recurrent entre els uniformes de l’equip, amb una acceptació social remarcable. El que gairebé ningú no recorda mai és que aquella samarreta esdevingué una arma política de primera magnitud en els temps de la transició, quan es discutien –n’hi ha qui ho feia a hòsties- els símbols de la encara nonada autonomia valenciana. El llavors el president del club i blaver militant, José Ramos Costa, feu servir l’entitat contra el valencialisme polític emergent de finals del franquisme i en favor del blaverisme, l’espanyolisme i la barbàrie, amb la samarreta com a insígnia més visible. Molts xotos “catalanistes” de l’època es van canviar de jaqueta i es van fer del Barça, davant l’ambient opressor i insuportable que es respirava. Era comprensible però encara ens en ressentim.
Anys després, el 1983, naixia la penya ultradretana Yomus, els guardians de l’ortodòxia espanyolista a Mestalla. Expliquen que un dia a algú se li va acudir innocentment traure una senyera blava amb l’estel –la del nacionalisme valencià més estricte i menys pancatalanista. Sembla que des del fons contrari la van veure els cadells del feixisme i hi van enviar un escamot de milhòmens fatxendes que el van obligar a amagar “el drap” sota amenaça de pallissa. El ben cert és que a Mestalla les banderes no oficials són tabú, tot i que puc assegurar que hi ha molt de nacionalista valencià que hi acudeix religiosament cada diumenge.
Des de la transició fins a l’arribada a la Generalitat del PP el 1995, a les grades de Mestalla va florir l’anticatalanisme més barroer, especialment en les visites del Barça. El “Puta Barça, Puta Catalunya” estava a l’ordre del dia, convenientment estimulat per una dreta política i mediàtica àvida de recuperar el que per llei era seu: el poder usurpat pels socialistes. Amb Zaplana al comandament i la polèmica per la marxa de Pedrag Mijatovic al Reial Madrid, la fòbia va canviar de vorera i va girar cua cap a Chamartín. Actualment només són minories irredemptes les que insulten per sistema els catalans a les grades de Mestalla. És el que tenen la falsedat i la difamació, que no resisteixen el judici del temps.
Tampoc no és aliè a aquest desterrament de l’anticatalanisme més furibund un canvi qualitatiu i transcendental en el club: la conversió en societat anònima i l’arribada de l’època esportiva daurada de l’equip, entre 1999 i 2004, amb èxits importantíssims que van portar la imatge de València a tots els confins del món. El tràfec d’accions i els títols esportius van fer que Rita, Zaplana –madridista confés, cal no oblidar-ho- i Camps semblaren uns directius més del club. Sempre apareixien a les fotos, i pressionaven els màxims accionistes del club –Paco Roig primer i Juan Soler després- per vendre quan la situació social convulsa els jugava a la contra. Foren els anys de la requalificació desorbitada del Camp de Mestalla, de la cessió a preu de ganga de terrenys municipals per a la construcció de l’estadi nou, dels crèdits suïcides de Bancaixa per al que semblava un de tants projectes megalòmans de la Generalitat. Després vingué la crisi, l’esclat de la caixa d’estalvis i la creació –juntament amb l’altre forat negre de Caja Madrid- de l’engendre Bankia que tots patim actualment. I amb la crisi, la paralització de les obres de l’estadi, la venda fallida dels terrenys de Mestalla, perquè ja no hi ha qui pague ni la meitat de la meitat del que van elucubrar, i un club que es manté en la UCI econòmica amb respiració assistida i desesperada. Un club que no ha desaparegut perquè llavors sí es desfermaria una revolució social, per bé que buida i estèril, al País Valencià. Abaixar el teló de l’espectacle, això és el que no es poden permetre. Tristes paradoxes d’un país que ha perdut el nord, de forma literal.
Hi va haver un dia, però, que il·lustra com cap altre la utilització política que durant molts anys ha fet el PP del primer club de futbol dels valencians. En plena batalla pel dit Pla Hidrològic Nacional, el jugadors del València CF –alguns amb cara d’avergonyits, però sense intenció de fer cap exercici d’insubmissió, ja que les ordres sempre venen de dalt en un país subvencionat amb els diners de tothom per la colla de presumptes liberals que ens malgoverna– van botar al camp de Mestalla amb una samarreta que lluïa un dels eslògans més nefastos i tramposos de la història política valenciana: ¡Agua para todos! Era l’any 2003, i era la vespra d’una manifestació multitudinària organitzada per la Generalitat per reclamar el transvasament de l’Ebre, que ens van vendre com a solució a tots els mals que patíem. Aquell dia, com mai abans, la joia de la corona es va posar, de la forma més explícita, al servei dels interessos més miserables del règim establert.
Ara han passat els dies de flors i violes, i el València CF és una creïlla calenta a punt d’explotar en la cara d’un govern que prepara el seu soterrar. De tant de munyir-la, la vaca ja no dóna llet, i a sobre els ha caigut al damunt. Fet i fet, però, tot això no és política ni mereix gaires denúncies als mitjans de comunicació. Ja se sap: la política sempre són els altres.
