És indiscutible el triomf del PP a nivell d’estat i de CiU a Catalunya. Aquesta, amb els seus candidats, supera el milió de vots. També sembla clar que l’increment de vots de CiU en relació a l’any 2008 prové fonamentalment del PSC. Un guanya 225.000 vots i l’altre en perd 777.000. El PP n’hi pren al PSC uns 100.000 i IC-Verds uns 70.000. La resta han anat a parar possiblement a l’abstenció, vot en blanc o a forces minoritàries.
En aquestes eleccions, tant la senyora Chacón com el senyor Duran s’hi jugaven molt. La primera, si el PSOE i el PSC volen aturar la caiguda lliure, hauria de passar a millor vida política. La versió femenina de Zapatero no els pot portar res de bó i menys amb el resultat obtingut ara. Mai tindràn millor oportunitat i més necessitat d’actuar com a grup parlamentari propi a Madrid que ara. Joan Ignasi Elena és la millor aposta per secretari general. L´únic que ho defensa obertament. El conec i sé que ho faria bé.
Si Chacón és la creu, Duran és la cara. El cap de llista de CiU es consolida com a colíder de la federació entre els dos partits, CDC i UDC, que indistintament han apostat de forma indisoluble per ell. No és cap secret que jo hauria preferit un altre candidat de CiU però no hi ha dubte que, investit pels dos partits, ell ha capitalitzat tot el crèdit electoral i patrimoni polític de la federació; cal reconeixer-li el seu mèrit. Tornem a tenir hereu. I sense dubte els efectes es notaran. De fet ja es van notar a l’hora de decidir el número 2 de la llista. Veurem on arriba l’eco dels crits d’independència que per TV3 s’escoltaven a la seu del Majèstic, aplaudint un candidat que no defensa pas el mateix. Especialment quan se’ns negui des de l’Estat un autèntic pacte fiscal bilateral que inclogui recaptació, gestió i inspecció de tots els tributs que paguem els catalans. Però el govern català està content perquè en Duran els ha evitat un possible càstig a les urnes. Ara més que mai en Duran i en Mas són el mateix, beneïts per més d’un milió de vots. Hi ha motius a CDC i UDC per no estar contents?
ERC necessitava més temps del que ha tingut. Tot i així aguanta la caiguda que Ridao no hagués aturat, s’estabilitza en un resultat en vots molt semblant al de l’any 2008 i en Junqueras pot preparar un ascens que depèn fonamentalment d’ells mateixos i de la credibilitat i confiança que es guanyin al Parlament i al Congrés. D’IC-Verds no cal dir res. Deixem que celebrin els seus minoritaris èxits, per cert a costa sempre dels únics amb qui podrien governar. Ja fa anys que es van autodefinir com l’esquerra intel.ligent.
Però parlem del que és realment important. Vots en clau nacional. Amb resultats encara provisionals sembla que la suma de vots entre CiU, ERC i IC-Verds està al voltant d’un milió i mig. El vot del PP és d’uns 700.000 (el 2008 va ser d’uns 600.000 i el 2004 d’uns 625.000) i el del PSC d’uns 900.000. Si comptem que part del vot del PSC també és catalanista (ja voldriem saber nosaltres i ells quina part n’és), vol dir que hi hauria una sensible majoria de vots catalans al Congrés que anirien en aquesta direcció però que a l’hora hi ha molta feina pendent encara. Tenim realment una societat dividida, amb uns partits catalans també dividits i sense perspectives de fer cap front nacional d’ampli abast.
Per això més enllà de legítimament celebrar victòries de partit, a partir de demà ens aixecarem i haurem de veure quina és la crua realitat. I aquesta ens diu que el PP té majoria absoluta i suficient suport parlamentari per afrontar tot sol les ineludibles reformes econòmiques, que espero que faci, però també per impedir que prosperin les reivindicacions nacionals catalanes, que evitarà, a més, amb la inestimable companyia del PSOE. El PP sabrà administrar la victòria. Rajoy no repetirà els errors d’Aznar, per tarannà personal i per experiència. Les invitacions a col.laborar en la governabilitat arribaran aviat. I les negatives al pacte fiscal també. Veurem de què serveixen els celebrats escons dels diputats catalans que avui han estat escollits.
