Broggi (Moisès)
Darrer més de l’hivern. Tonalitat baixa tot el matí. Després tot canvia. Recordo que fa 25 anys de la mort d’Espriu i aconsegueixo escriure’n alguna cosa. La falta que ens farien més Esprius! A la tarda, ja a casa, una trucada inesperada que m’ofereix feina per a l’estiu. M’ho pensaré, però en el fons m’afalaga que hagin pensat en mi. Preparo classes per a demà. Surto a veure el pare i després faig una cervesa al cafè. I és aquí on topo amb les sàvies paraules de Moisès Broggi, el cirurgià general. 102 anys d’aquí dos mesos. Cos feble i ment àgil i lúcida. La vida és com anar en bicicleta: si deixes de pedalar, caus. Si deixes de pensar, mors. M’agraden aquests referents. M’agraden molt i m’apunto al peu de la lletra, en tovallons de la cafeteria, les paraules que li llegeixo. Broggi creu en el que és desconegut i diu que el món no s’entén sense un esperit universal, sense la religió. ¿Com s’explica -continua- que els astres viatgin sempre al voltant del sol, amb una regularitat fantàstica, sense una força que ho ordeni tot? És impossible. I en aquest punt precís hi ha una objecció de la periodista que l’interroga. Però si vostè és científic, no? Sí, sí, és clar, respon el doctor. Però la ciència no ho explica tot. La ciència entén tan sols la part material i no passa d’aquí. No explica quina cosa anima la matèria. Nosaltres, per exemple, estem supeditats a un ritme vital: passem de la infància a la joventut, a la vellesa, la mort. Tot està planificat, però no sabem per què ni com. I això que no explica la ciència és la religió, inclosa la idea de l’infinit. El cos decau, però el cervell es conserva pensant. No hi ha mai res que estigui del tot resolt. És veritat: el doctor Broggi, referent de vida, 102 anys d’aquí poc, m’ajuda a passar aquestes darreres hores del dia. Mitjanit, ja.
