Paul Léautaud, al seu “Diari Literari”, dilluns, 11 de febrer del 1946: ¿Què és la Literatura, em demaneu? ¿Què és i què significa escriure, tant és que sigui en vers com en prosa? Una malaltia, una pura follia, una divagació, un deliri, i això sense comptar les vegades que no passa de ser una simple pretensió! Un home sa, vull dir sa d’esperit, assentat fermament a la vida, no escriu, i ni molt menys li passa pel cap de fer-ho. Sí, senyor. I el que diré és que si t’ho mires encara més d’ aprop, tot això de la literatura i del fet d’escriure, no passen de ser purs infantilismes. Només hi ha un tipus de vida humana que se sostingui, que s’expliqui, que es justifiqui, que tingui valor i relació amb quelcom de concret: la vida pagesa. Molt bé.
I així Balzac, amb l’enrenou de personatges de la “Comèdia Humana”, és un foll. I Hugo, amb aquell seu deliri versificat, tot i el sublim sentit de la seva poesia, un alienat total. I quan Stendhal escriu que s’ha passat la vida reflexionant al voltant de tres idees per a ell importants, exagera, presumeix, menteix, se les dóna d’home superior, pretén epatar-nos, impressionar-nos, sorprendre’ns, o allò que ell mateix en un altre lloc anomena: “to puff”.
Brogit i brogit d’esbufecs, per tant. O qualsevol altra cosa que s’hi assembli. No ho sé, però potser és que la nostra violència consisteix en el fet d’existir i que no sabem mai com, ni de quina manera, neix la lleialtat.
