Rebo aquest mail de Manel Capdevila. de l’escola de Jordi Bilbeny. Colom, Cervantes (o Sirvent), Sta Teresa dita d’Àvila, Garcilsao (Galceran de Cardona), Llàtzer de Tormos. La independència no és gaire lluny. Tampoc no ho és el dia que la feina d’aquests investigadors donarà fruit. Bilbeny, Capdevila, Mayolas, tutti quanti. I quedarà, clara, aleshores, la gran tergiversació, la gran mentida, la greu apropiació que de la història dels altres ha fet sempre el món castellà. Ja hi ha molta documentació i ja no es tracta tan sols de sospites. Som a prop d’haver d’admetre que la història que ens ensenyaren a l’escola, i la que encara s’hi ensenya, fou i és una gran ensarronada. Hi ha gent que els tracta d’eixelebrats, però és sempre gent que no ha llegit ni els seus llibres ni els seus articles. En fi, reprodueixo el correu d’en Capdevila.
L’origen català del topònim Buenos Aires
“L’any 1536, Pedro de Mendoza va fundar un assentament a la riba dreta del Riu de la Plata que va batejar amb el nom de Santa María del Buen Aire. Amb el temps, aquell assentament esdevindria la ciutat de Buenos Aires, actual capital de la República Argentina. Diuen que el nom va ser escollit pel capellà de Mendoza, devot fervent de la Mare de Déu del Bonaire. Per conèixer l’origen d’aquesta advocació, també coneguda com a Mare de Déu del Bonaire ens hem de remuntar gairebé dos segles enrere, exactament a l’any 1370 quan un vaixell mercant va salpar de la costa peninsular cap a Sardenya, illa incorporada, des del 1323, a la monarquia catalana. La llegenda diu que, durant la travessia, es va aixecar una gran tempesta que va fer creure als tripulants del vaixell que els havia arribat la seva hora. El capità, en un darrer intent desesperat per salvar els seus homes, va ordenar llençar tots els embalums per la borda. Fet això, de sobte, la tempesta es va calmar i va tornar a sortir el sol. Alleujats, els tripulants van intentar reprendre el rumb, però el vaixell no els obeïa sinó que s’entestava a seguir una caixa enorme que surava al seu davant i que, tot i que ningú no recordava, havia estat l’única supervivent de les mercaderies que havien hagut de llençar al mar. D’aquesta manera va ser com, seguint la misteriosa caixa, el vaixell els va dur, sans i estalvis, fins a una platja als peus del turó del Bonaire, on els catalans havien acampat per tal d’assetjar Càller, durant la conquesta de Sardenya. En aquell turó, com a mostra d’agraïment a Déu, van fundar una església que va ser donada a l’orde de la Mercè, al costat de la qual el beat Carlo Catalano va fundar un convent mercedari. Aquest frare havia profetitzat que, un cop mort, a la costa de l’illa tindria lloc un prodigi.
Un cop a terra, els mariners van intentar, sense èxit, obrir la caixa. Tampoc no van aconseguir moure-la de cap manera. La notícia d’aquest fet misteriós es va escampar per tota la regió i, aviat, es va congregar a la platja una multitud de curiosos, entre els quals l’arquebisbe de Càller, el virrei i altres autoritats. Tots plegats, però, eren incapaços de fer res amb aquella caixa enorme i pesant. De cop i volta, es va sentir la veu d’un infant que cridava que anessin a buscar els frares del convent veí. Tan bon punt hi van arribar, els mercedaris van poder obrir la caixa i, estupefactes, van veure que a dins hi havia una imatge de la Mare de Déu amb l’infant Jesús i, a l’altra mà, un ciri encès. La devoció a aquesta imatge es va escampar ràpidament per tot Sardenya, especialment entre els mariners, fins que, l’any 1908 va ser proclamada per Pius X patrona de Sardenya.
L’origen català d’aquesta advocació queda clar si analitzem cadascun dels elements i les circumstàncies que envolten la seva aparició:
* els llocs de sortida del vaixell, la costa peninsular (territoricatalà), i d’arribada, Sardenya, un altre territori català des de 1323.
* el punt d’arribada: curiosament, la platja davant del turó de Bon Aire, on van posar el campament els catalans per assetjar Càller,la conquesta de la qual va suposar la dominació definitiva de l’illa
* l’orde mercedari al qual pertanyien els frares que van obrir la caixa, que és d’origen català; fundat, l’any 1218, a Barcelona per Pere Nolasc i Ramon de Penyafort, amb el suport decisiu del rei Jaume I.
* el més que probable origen català del principal protagonista indirecte, el frare Carlo Catalano, fundador del convent mercedari que havia profetitzat el prodigi. Tot i que les informacions diuen que era un jove noble callarenc, també diuen que era parent del rei català Jaume II i que havia vingut a Catalunya a negociar la intervenció catalana a Sardenya i que, durant la seva estada a Barcelona, havia ingressat a l’orde de la Mercè. D’altra banda, el seu cognom també seria un indici més del seu origen.
* el nom Bonaire: actualment, és un barri de Càller, però el seu origen és el d’un vila fundada per l’infant Alfons d’Aragó, damunt el campament català del setge de Càller. Posteriorment, va ser envoltada per una muralla i s’hi construí un port i un castell, amb la intenció de superar la ciutat de Càller. Jaume II li va atorgar privilegis similars als de Barcelona, per la qual cosa se l’anomenava Barceloneta. Va arribar a tenir 8000 habitants i a l’església parroquial, d’una sola nau d’estil gòtic català i donada, el 1336 a l’orde de la Mercè, va esdevenir, quan s’hi va instal·lar la imatge de la mare de Déu trobada a la imatge, el gran santuari marià de Sardenya.
El nom de Buenos Aires, per tant, prové d’un nom català, Bon Aire. I, encara altres circumstàncies relacionades amb la seva fundació, ens durien a enllaçar amb altres episodis de la història oblidada de Catalunya. Però, d’això, en parlarem en un altre moment.”
Manel Capdevila
