Sovint es considera que ésser democràtic és la qualitat màxima de la vida, i que avui aquesta adjectivació ha d’afectar tota la nostra societat i tots els elements que la conformen. Aquesta afirmació és, si més no, tan sols parcialment acceptable, per la senzilla raó que considero que tot no pot esser democràtic com a màxima aspiració.
Al nostre país, després de tants anys de lluita antifranquista sembla com si encara no haguéssim paït que les circumstàncies d’avui no son les de fa quaranta anys. I sobretot, em preocupa que amb grans idees puguem perdre de vista allò més important d’una democràcia: que les persones siguin demòcrates. S’ha destacat que un sistema polític democràtic pot funcionar a la perfecció encara que els ciutadans no siguin demòcrates. Es tractaria d’una democràcia de baixa intensitat, com és la que tenim ara a l’estat espanyol. I la confusió conceptual d’àmbits de la vida a les quals apliquem un mateix llenguatge no fa cap bon favor al perfeccionament de la democràcia. Cada cosa en el seu lloc i un lloc per a cada cosa.
Sovint es diu que la família ha de ser democràtica. Aquesta afirmació em sembla una bajanada. La família s’ha de fonamentar en l’amor i l’ajuda mútua entre els seus membres, però no té per què ésser democràtica, atès que cadascú ha de saber estar al seu lloc i respectar l’autoritat dels progenitors. Els excessos del fals igualitarisme està tenint greus conseqüències en el nostre capital humà: es disparen els divorcis, les famílies es desestructuren, els fills han de suportar una autèntica desorientació, els pares pateixen molt. El supòsit més absurd de la democràcia dins la família ens portaria a l’elecció dels pares per part dels fills, la qual cosa és a més impossible. Avui també, com que tot ha d’ ésser democràtic volem que fins i tot la família real ho sigui i aleshores desapareix la seva raó de ser, que és precisament el caràcter diferenciador entre aquesta i la resta de famílies.
A l’escola també ens passa el mateix. Volem que sigui per damunt de tot, democràtica, i això no pot ser, perquè l’ igualitarisme comporta la destrucció d’una institució basada en la diferència essencial entre qui aprèn i qui ensenya. Introduir un excés de democràcia a l’escola és provocar la seva fallida com a institució. Sobre l’escola no crec que necessiti esplaiar-me més. Ja veiem com han anat les coses!
I l’empresa també hauria de ser quan més democràtica millor? Potser es podrien democratitzar més algunes qüestions com les representacions sindicals, o la participació efectiva dels treballadors, però les confusions sobre la democràcia poden arribar a produir que un col·lectiu no funcioni. I això és un dels problemes que poden afectar també l’empresa. Per a ser competitives en el mercat tan agressiu que tenim han de gaudir d’una bona gestió, d’una direcció professional i d’una gran capacitat de generar empatia. Per tal d’assolir l’èxit empresarial és fonamental que hi hagi una direcció professionalitzada, amb coneixements de màrqueting, finances, recursos humans, gestió empresarial i lideratge. Com en altres àmbits de la nostra societat, no podem ésser esclaus de grans paraules. Penso que la bona empresa, ha de respondre a la cultura del treball i de l’esforç.
En tot cas, en els tres casos esmentats, els diferents col·lectius tenen avui la responsabilitat històrica d’aportar una visió humana integral, més enllà de grans ideologies i de grans paraules, per tal de construir una alternativa real a la deshumanització de la vida que tan sovint es dona. Aquest és, al meu parer, el gran problema que tenim.
