Dijous
Vida rutinària i més aviat allunyada del brogit del món. Tan sols el ressò me n’arriba. Celebro la coincidència amb Serra a l’hora d’afirmar que sense la rutina no és de cap manera concebible la vida organitzada. Cert que no té bona premsa, la rutina, però sense ella no és possible tampoc l’equilibri espiritual i som, a cada passa, testimonis de com enfolleixen i emmalalteixen els qui es neguen a acceptar-la. La rutina no és tan sols amable, la rutina és el substrat de les nostres vides i també el vent que infla la vela de la imaginació i és així que tenim l’exemple de tantes vides d’homes imaginatius que han estat vides rutinàries. No, no és inhòspita, la rutina, sinònim de vida endreçada.
Ordre i confort que ens acull al final de cada disbauxa, aquest antònim. El model mateix de la natura per als amants de la natura. Se succeeixen invariablement les estacions, una encabat de l’altra, i poques vegades contradiuen les seves característiques. És cada dia que surt el sol i és també cada dia que s’amaga. Floreix la planta i després de la flor ve sempre el fruit. El vent és bressol de l’onada (que bonic, Tòfol). I el curs de les constel·lacions obeeix la rutina de les esferes. I tot això per no parlar dels batecs del cor. Pobres de nosaltres si la seva rutina diària es trunqués. Quedaríem entercs per sempre, aleshores. I la vida no hi podria ja enregistrar la seva empremta dolorosa. Benaurada rutina.
Divendres
I és justament contrari a tot model de vida endreçada aquesta cosa infecta dels correbars que els ajuntaments d’algunes viles i pobles fomenten i col·laboren a organitzar de cara als dies de llur Festa Major. Joves, suposo, convocats a recórrer els diversos bars del poble acompanyats de gresca i de txaranga (sic). Preu: 12€ a canvi de 10 cerveses. Entre els col·laboradors de “l’acte”, la Regidoria de Joventut, és clar. Correbars i correbous, no sé què és pitjor. Així estem i així anem. Em demano quina credibilitat pot aspirar a tenir un ajuntament que programa unes tals animalades. Espectacle de pítimes públiques pels carrers de la vila. Populisme barat, indigent, degenerat.
Dinar, ahir, al Triclini d’Arenys de Munt. Hi vaig amb un cop de moto i hi arribo que trec foc pels queixals. Arenys de Munt, Capital de la Sardana, 2013. Arenys de Munt, on el 2009 començà públicament l’actual procés cap a la Llibertat. Arenys de Munt, lamentable estat de la seva Riera. Bonys i sotracs espantosos, infernals. Pobres suspensions de tots els vehicles que hi han de passar i, sobretot, si és amb moto, que és per això mateix que ho dic i em surt de l’ànima. Intransitable Riera. Que l’asfaltin d’una vegada. Que la soterrin. Que la civilitzin. Que l’endrecin.
Dissabte
No, callar no és atorgar. No és veritat o, si més no, no ho és pas sempre. Jo puc dir que callo molt, però gairebé mai no atorgo quan callo. Hi ha la discrepància silenciosa, també. M’hi ha fet pensar l’amic Mollar, que es veu que ahir assistí a la presentació d’aquesta cosa que anomenen Procés Constituent que propugnen Arcadi Oliveres i la monja Forcades que no pogueren ser-hi. Hi havia expectació a la sala, m’explica. Cap interès, però, de tot allò que digueren els ponents, Pep Riera i una altra persona de cognom Dante i de nom Albano, ni més ni menys. Un disbarat rere l’altre i cap mena de coordinació entre ells dos. Al final, al torn de preguntes i d’un possible debat, aquest amic que dic estigué temptat de demanar el micròfon per tal d’intervenir-hi. Se n’abstingué, però. I preferí callar des de la més profunda discrepància. És de llengües mudes que probablement han sorgit les grans rebel·lies, m’assegura.
Dilluns
L’amor i l’amistat. Perquè era ell, perquè era jo (Montaigne en relació a La Boétie). La pubertat és el maig i el juny de l’amistat. Més endavant, hi ha l’afirmació sarcàstica de La Rochefoucauld quan diu que els infortunis d’un amic tenen alguna cosa que no és del tot desagradable. Cert grau de veritat àcida. Però només un cert grau. L’amistat veritable s’alegra dels triomfs de l’amic. I les velles amistats conserven aquell encant especial. Records i ironies que fan suportables les xacres. ¿Per què, doncs, el dubte de si l’amistat mata l’amor? Eros nodreix la gelosia fins al punt de la follia. Morir també pot significar satisfacció sexual. Sexe i amor, és clar. Però és l’amistat que arrela en la llibertat: llibertat respecte de la possessió demoníaca, de la histèria, de la febre. El sexe no persegueix la igualtat i l’amistat té a veure amb tot allò de la raó i de la comprensió desinteressada que és apassionat; que fa el pensament generós i el cor intel·ligent. Els amants no són amics. Odi et amo. La majoria de relacions amoroses perduren a través d’un rosari de reconciliacions no sempre sinceres i no és només la tristor, omnia animalia post coitum tristatur, que segueix el coitum. La davallada de la libido deixa un regust amarg i és el temps també que pot fer evolucionar la parella o el matrimoni cap al prodigi d’una amistat madura i desinteressada, humor, paciència, ironia, participació recíproca, tot això que l’amistat comporta. L’amistat no necessita suborns, ni joguines sexuals, ni vaselina. I tanmateix és cert que no tenim cap gran novel·la en què els amants es transformin en amics. En fi, tots aquests fragments d’Steiner. De manera que, al capdavall, ja no sé si és veritat que entre un home i una dona el vincle sexual és el més profund i veritable de tots els vincles (tret que hi hagi fills, és clar, però aquest és un altre tema). No ho sé. Els rius més turbulents també van a morir a la calma de la mar.
Dimarts
Em llevo tard després del sopar de cosins d’ahir i de la revetlla posterior que al final acabo sol amb 2 whiskys al bar dels Esports després d’una breu conversa amb la Regidora de Joventut i en Bernat S. en relació a aquesta vergonya de les pítimes públiques i subvencionades. Bé. Eduardo Mendoza, Premi Nacional de Cultura. Em sembla bé. O, més ben dit, em deixa indiferent i no em provoca cap escarafall. Estem colonitzats. Per dins i per fora. Ja ho sabíem i no cal que a cada moment ens ho recordin el conseller Mascarell i el seu acòlit Duarte, poeta. Però em sembla també que ja comença a ser hora que la importància la donem a la literatura i no tant a la llengua en què aquesta literatura s’escriu. Mendoza, personalment, no em sembla pas el millor escriptor català de tots els que escriuen en castellà. Qui més m’agrada i més endins m’arriba, ja ho he dit moltes vegades, és Vila-Matas. De Mendoza, puc dir que m’agradà La Veritat del Cas Savolta, La Ciutat dels Prodigis i Sense Notícies de Gurb, que em va fer riure molt i molt. Mendoza, a més, quan escriu per al teatre, ho fa en català, qüestió d’hàbits. I, en relació a aquestes coses i aquests afers, penso en l’editor Vallcorba. El seu segell Acantilado (en castellà) publica molt més que el seu altre segell Quaderns Crema (en català). Això és així. I el que de totes maneres és cert i em sembla que també indiscutible és que la literatura catalana és tan sols aquella originalment escrita en català. Amb la qual cosa, és clar que aquest Premi Nacional de Cultura ha estat atorgat a un escriptor català com Mendoza. Un escriptor, però, que no pertany pas a la literatura catalana. Si més no pel que fa a la narrativa. Una altra cosa és que potser sí que té raó, ell mateix, quan afirma que els lectors catalans estem per damunt de les divisions i de les discussions lingüístiques. Jo què sé.
Dimecres
Doncs resulta que aquesta Espanya indivisible s’ha anat quedant, al llarg del temps i com aquell qui res, sense els Països Baixos, sense Nàpols i els seus contorns, Sicília, Sardenya, l’Amèrica Central i pràcticament tota la del Sud, Portugal, Cuba, les Filipines, la part del Marroc que li pertocà. No sé si res més. Ah, si sabéssim aprofitar l’actual histèria d’Espanya.
Aquesta màxima, “l’home és un llop per a l’home”, és senzillament insultar els llops. Cosa que no vol pas dir que no hi hagi també, entre nosaltres, altruisme, compassió, caritat i amor (Steiner). M’agrada aquesta seva definició del mal entesa com l’olor espectral del no-res en una habitació buida. I la seva còmplice, la indiferència.
100 anys, avui, del naixement d’Espriu. Concert commemoratiu aquesta nit que ve a la Plaça de la Sardana.
