Intente sense èxit escapar de la música de Barbara Streisand a la llista d’Spotify. En ple procés de despresurització després d’un dia llarg no és, precisament, allò que em be de gust escoltar però no estic de sort només entropesse amb melodies que em transporten a la meua adolescència. Entortillada al sofà em deixe dur sense ganes de guerra, l’atzar em traeix un altre cop i, oh heavens!, sona el mític Hello Dolly!.
La versió dura set minuts llargs i jo ja no tinc ganes de lluitar contra la tecnologia però el destí està de la meua part i el professor de Comunicació i company de Doctorat, Carles Martí, em fa arribar a través de Twitter The hours (Philip Glass). Amb aquesta soundtrack és com comence a acabar de llegir Camí d’estrelles; el darrer llibre d’Emili Piera que em transporta a través de les paraules a dos realitats separades en el temps i unides per el nexe comú de l’experiència de l’escriptor qui, en primera persona, viatja del passat al present i, alhora, ens condueix a través de la seua ànima als moments viscuts en dos etapes de la vida on conflueixen els records barrejats amb noves percepcions.
La concepció espai-temps es fa menuda en un relat on el trajecte, com a Itaca de Kavafis, la intensitat és viu a cada moment i cada instànt és un torçet de cel que acarona entrecreuades històries i sensacions d’aromes, menjars, vivències i parts menudes de les vides que conflueixen en un espai curt de temps. L’autor deixa correr la ploma com un embat lleuger que t’arrosega dolçament des de la primera fins la darrera paraula i et fa sentir còmplice del seu testimoni. El llibre em du a un espai quasi diví on només les persones són protagonistes absolutes i soberanes d’un rumb comú però a peu de terra, xafant el camí.
Emili Piera, periodista de raça, no pot amgar el seu talent que coneixa a través de les columnes d’opinió i la brillant trajèctoria periodística a València. D’aquest llibre podria contar molt més perquè és d’aquells textos que conviden a tornar una i altra vegada sols pel pur plaer de gaudir de la lectura. I m’acomiade amb una recomanació: Llegiu-lo!
